Diuen les enquestes que Esquerra no repetirà
resultat a les eleccions espanyoles, que fins i tot podria perdre el grup
parlamentari. És a dir, que passaria de 8 diputats a menys de 5. Si això
s’esdevé, serà la constatació d’un fet usual en política. Un fet –no vaig a dir-ne
llei– que tot i repetir-se no és pres en consideració pels polítics.
Un partit que tot d’una comença créixer: el seu
discurs és ideològic, contundent, engrescador, il·lusionant. És contrast i contrapunt davant la veu monòtona dels partits oficials. És a l’oposició. I
creix. Arriben eleccions i assoleix un resultat important. Llavors pensa que no
cal anar a pams, sinó a vares: vol crèixer ràpidament, i entrar a govern i
demostrar que malgrat el seu llenguatge és un partit “seriós”, és a dir,
pragmàtic, de govern. I fins i tot governa. De frontissa, però
governa. Però vol arribar més lluny i té pressa. L’important és tenir presència
al govern, i repartir càrrecs. En conseqüència la ideologia i els objectius acaben
dipositats en una urna d’essències, útil només durant els discursos
congressuals i altres orgies onanistes.
El partit ha caigut en la temptació de la
moderació. Està convençut que moderant-se aconseguirà arrapar vots dels grans
partits oficials, que prendrà vots de l’ampli electorat mitjà i sense ideologia. Farà molts vots, si
intenta atraure aquest electorat que ara vota opcions polítiques fins i tot
contraposades. Creu que donant imatge de gestió eficaç i moderació sumara molts
vots. Pensa, és clar, que ja té lligats els vots que l’han fet créixer. I doncs
sumarà. Però oblida que si ha crescut és justament perquè ha donat una imatge
combativa, ideològica, conseqüent, valenta… Els qui l’han fet créixer, en bona
mesura l’han votat per la idelogia, pels objectius. Amb la moderació, aquesta
imatge s’ha esvaït. El que creix ara és el desencís entre l’electorat que l’ha
fet créixer. “No és això, companys, no és això”. I quan arriben les eleccions,
la moderació passa factura: no solament no han aconseguit arrapar vots
significatius dels partits oficials, sinó que n’han perdut molts dels que tenien. I diuen que no
se’n saben avenir. El pitjor de tot, és que entre els vots que han perdut han
sembrat la desconfiança. Potser no tornaran a votar-los. I necessitaven aquests
vots. El partit s’estancarà. Costarà molt recuperar la fita assolida. Ja no
serà el partit que creix. Serà un partit en crisi permanent, que lamentarà els
vots perduts i continuarà preguntant-se com els ha pogut perdre.
Hi ha partits per als quals el marquèting és
una eina inútil. Fins i tot contraproduent. Hi ha partits que han de créixer a
poc a poc, argumentant i convencent. Sumant des de la ideologia conseqüent i
els objectius irrenunciables.
La moderació ha estancat el BNG, el BNV, ara Esquerra. Per a poder sumar, és menester no malbaratar allò que s'ha aconseguit. En alguns casos polítics, la temptació de la moderació divideix i resta.
Hola Toni, tens tota la raó. Però a qui votem, és millor no votar? NO ho se.
Aprofito l'avinentesa per felicitar-te per el teu llibre "Heretaràs la terra", em sembla una obra mestra, reb les meves salutacions més caloroses, he gaudit molt amb la lectura. FIna aviat
ERC ens va seduir a molts, i més quan va obrir sucursal al PV (ERPV). Per fi hi havia un partit independentista sense embuts, republicà i capaç d'il·lusionar-nos.
Tanmateix, com molt bé explica el mestre Cucarella, quan el Rovira i companyia han tocat la mamella del poder i han pensat que per créixer calia donar una imatge de seriositat i moderació, han esdevingut un partit més, amb la prioritat del repartiment de càrrecs i amb la idea que la moderació farà arribar a més gent. Estem completament d'acord. Ha esdevingut una veritable decepció. Aleshores a qui collons votem? O ens quedem a casa i que el sol surta per on vulga?
Res. Muts i a la gàbia. Que n'aprenguin per la via dura, la que fa més mal, però potser serà la més efectiva... o no. Tractant-se de polítics moderats, continuaran amb la seva moderació, i així, d'elecció en elecció, aniran moderant els seus resultats.