Drets de lladre hauríem de considerar-los a tenor, si més no, de la forma com durant segles han imposat el castellà arreu dels Països Catalans. És com si el lladre reclamara a la víctima els diners que li havia robat després que la víctima els haguera recuperats, si no tots, almenys una part. Reclama el lladre, doncs, tot ofès i digne, els diners que havia robat, i tanmateix no és aquest el disbarat més gros. L’aberració monstruosa és que els tribunals de justícia (sic) li facen costat i li donen la raó. Justícia espanyola, veges tu… Perfum de merda, com si diguérem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ésser espanyol és de malgust i sobretot de mala persona.
Qui parla castelladre és castellà i lladre.
Cal malfiar-se’n com del flagell més letal.
I no me’n ric gens. Ni faig el collons d’alarmista. Al contrari. Fa massa d’anys que els conec. No n’hi ha ni un que ni d’equivocació no sigui franquista fins al bessó del corcó.
Maleïts malparits!
Ara més que mai, català! Ara més que mai, independència!