Porto 4 dies sense escriure al bloc. Us podeu imaginar perquè. La vida d’un secretari d’organització en campanya és dura. Molt dura. Un promig de 4 hores de son diàries, doble jornada (la professional, a l’IES, la política, a tot arreu) i els meus fills preguntant-se si el pare tonrarà a casa algun dia…
Avui, amb dos dies de perspectiva i amb una primera dormida de 8 hores, em veig en condicions de començar a valorar les sorpreses del dia de Difunts.
Aquí teniu el primer lliurament.
Tot i que era una data assenyalada, l’1 de novembre ni ens ha deixat a Tots Sants ni ens ha omplert de Difunts. Han estat unes eleccions que més aviat han encaixat amb la màxima d’aquell escriptor sicilià que deia que "calia que tot canviés per a què no canviï res!" Si molt m’apureu, l’únic canvi realment substancial ha estat l’entrada de la COPE al Parlament de Catalunya i d’aquests ja me n’ocuparé en un altre post.
Abans d’entrar en els resultats de les forces contendents, m’afegiré al tòpic de la participació. Un 43,2% d’abstenció i un 2% de vots blancs, mereixen que els partits deixem de fer reflexions i passem, d’una vegada a l’acció. Alguna cosa hem fet malament tots, inclososes les forces que han millorat resultats, per a aconseguir que prop del 46% dels ciutadans del país creguin que no val la pena votar a un partit polític. Estic convençut que aquestes dades no s’haurien produit si les eleccions s’haguessin produit el 30 de setembre o el 2 de novembre de 2005. En aquell moment, la ciutadania estava satisfeta amb la seva classe política, a més a més, d’una forma transversal (potser deixant a banda el PP). La clau d’aquesta baixada de participació no ha estat altra que la frustració estatutària, frustració que ha afectat a tothom, votés a favor o en contra. I, sobre aquest factor, se suma un altre d’estructural: la percepció de la ciutadania que el Parlament i la Generalitat de Catalunya "no manen", que són institucions amb un poder i una incidència molt relatives sobre les nostres vides quotidianes. No es tracta tant d’una qüestió d’identitat o de sentiment. Efectivament, tots ens sentim europeus però ningú s’acaba de prendre seriosament les eleccions europees. O, en el nostre cas, els independentistes no ens sentim espanyols i, en canvi, ens acabem volcant en les eleccions espanyoles. La clau, doncs, és si la cambra legislativa que escollim realment "toca poder" o és de fireta.
Pel que fa als resultats, ni Tots Sants, ni Tots Difunts. El "sant convergent" de l’altar demoscòpic ha fallat estrepitosament, no ha complert les seves expectatives ni de bon tros. Guanyar les eleccions era, per al pinyol convergent, un a priori, el repte era arribar a 60 diputats i ni tan sols s’ha entrat en la desena anterior. Tant esforç per guanyar 2 diputats han fet que els 48 diputats convergents i unionistes siguin el certificat d’una amarga victòria. Independentment de qui acabi governant després.
Tampoc han mort tots els "difunts" pronosticats. ERC ha superat per la franja alta totes els enquestes i ha aconseguit sortir del clot en què els resultats del referèndum ens havien deixat. La campanya republicana, la millor de totes, ha recuperat un a un, picant pedra si calia, bona part dels vots desencisats pel NO a l’Estatut i ha consolidat un terra electoral per a l’independentisme de més de 400.000 vots i 20 diputats. Si tenim en compte que els cicles polítics duren 8 anys, ERC ha aconseguit fer passar el seu terra electoral de 200.000 a 400.000 vots en menys de 4 anys, del 2003 al 2006. El mort no era tant mort. I el seu candidat, encara menys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig tenir una grata alegria amb els resultats d’ERC, davant d’unes eleccions tan difícils. De fet, jo no pronosticava cap davallada ja que els electors d’ERC no estaven tan decebuts com volia mostrar la premsa espanyola i la convergent. Tot i això continuo la meva decepció profunda amb la línia de pactes del partit. No puc entendre aquesta passió pel PSOE. Com a simple votant actualment, em vaig sentir ferit per l’expulsió amb males maneres d’ERC del govern, en canvi, aquells als qui es va expulsar sembla no immutar-se. Potser sigui veritat que la classe política estigui feta d’una altra pasta. si finalment es fa la psoevergència, recordaré igualment aquesta dèria dels dirigents d’ERC amb el PSOE. Fa tres anys a les Terres de l’Ebre semblava estar prohibit pensar altra cosa que el tripartit (jo n’era l’excepció). Avui dia, ben alt, dic que m’encantaria un pacte amb CiU. De fet, si hi ha un altre govern (les direccions sembla que ho volen), quan vingui Frankfurt que no ens ploriquegin, que no ens encenguin la sang, i que no denunciïn la mala situació del català. Fem un govern català d’una vegada per totes!
Primer que res vull deixar clar que la meva opció és un govern nacionalista sense complexos, però ara mateix em resulta evident que es tornarà a repetir el tripartit. I el més greu no és això, sinó el fet que sembla que sigui ERC qui va al darrera dels socialistes.
Per altra banda crec que s’ha de deixar clar que el tripartit també és un govern autoritzat des de Madrid, que ningú es cregui la pel·lícula que el PSC té voluntat pròpia, i el pitjor és el que preu de tot plegat serà una ERC molt poc reivindicativa (ja trobaran l’excusa) i que ajornarà molts posicionaments "sine die".