Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
LLUÍS COMPANYS I LA DIFERÈNCIA ENTRE IMPLICACIÓ I COMPROMÍS
Un bon amic m’ha explicat un acudit d’aquells que et posen una estona a can rumia. Em deia que la millor manera d’entendre la diferència entre la implicació i el compromís és un ou ferrat amb cansalada: la gallina hi estava implicada, però el porc s’hi va comprometre.
Pensant en Catalunya, hi ha forces polítiques, com Esquerra, que s’hi comprometen i d’altres, com la sociovergència o l’ecosocialisme que, com a molt, hi estan implicats.
El tòpic diu que una imatge val més que mil paraules. I deu ser encara més cert el tòpic si aquesta imatge ens la suggereixen les paraules, com és el cas de l’acudit que m’explicava el meu amic. Res més simple que la imatge d’un ou ferrat i un tall de cansalada, però Déu-n’hi do el suc que li treiem a aquesta icona tan prosaica. Què hi ha posat cadascun, la gallina i el porc, en la construcció del plat? Mentre la gallina no arrisca, el porc hi posa tota la carn a la graella, encara que això acabi malament per a ell. Una s’hi implica, l’altre s’hi compromet. Si m’ho permeteu, i aquí deixarem ja la metàfora, el país ha tirat endavant gràcies a que, de tant en tant, hi ha hagut gent que no ha dubtat a ser una mica "porc" i no tan "gallina".
El procés de construcció nacional parteix d’una realitat, som una nació, i d’una voluntat, volem un estat propi, lliure, sobirà i independent. Aquest procés, però, no s’ha desencadenat de forma espontània: hi ha hagut fites històriques que han marcat punts d’inflexió i hi ha hagut persones i col·lectius que han assumit en aquells moments el seu compromís amb el país.
El procés de construcció nacional, en el nostre cas, té un condicionant omnipresent: la nostra condició de perdedors de dues guerres, de subordinats a dues potències estrangeres (bé, una més "potència" que l’altra, és clar!). En aquestes condicions, sempre adverses, només el compromís personal amb el país, amb la gent, pot arribar a forjar voluntats prou fortes per a "tirar del carro". El "carro" pesa massa i la perspectiva d’estar-hi lligat molt de temps, segurament tota la vida, només és assumible des d’un compromís vital amb el projecte. No n’hi ha prou amb implicar-s’hi, cal comprometre-s’hi! La implicació pot ser passatgera, interessada, superficial. El compromís és global, personal, de per vida.
Catalunya ha tingut molta gent que ha fet de la seva vida un compromís amb el país. Avui, a molts pocs dies del 15 d’octubre, vull fer un recordatori especial de Lluís Companys, president màrtir i militant d’ERC, i per tota la gent que va portar el seu compromís fins al final, amb fidelitat al país i als seus. Quan un patriota cau, cal que les generacions següents atiïn la seva flama per mantenir viva la nació.
El testimoni del president Companys, i de tants altres homes i dones que van pagar, -amb la mort, l’exili o la pressó-, un preu molt alt pel seu compromís nacional i social, se’ns farà present aquest dia 15 d’octubre per recordar-nos el sentit precís dels mots: lleialtat, dignitat, compromís, pàtria, justícia, llibertat, igualtat…
Les forces polítiques catalanes, -almenys les que es reconeixen com a tals-, diuen totes que veuen de les fonts del catalanisme, amb major o menor intensitat. Potser la nostra política, la política catalana, hauria de recuperar el respecte a les paraules i, amb elles, a les persones que van donar vida i expressió als valors que descriuen.
Ara, a la tardor del 2006, ser catalanista no pot ser només "implicar-se" en Catalunya. No n’hi prou, perquè el sentit del mot es desvirtua. Ser catalanista ara, a la tardor del 2006, continua sent, com ho va ser el 1714 o el 1939, comprometre’s amb el país i la seva gent. Comprometre’s en la construcció d’un catalanisme integrador, un catalanisme que es vol de destí i no d’origen, un catalanisme de les persones i del seu benestar, un catalanisme ferm, sense complexos,- ni d’inferioritat ni de superioritat-, davant les altres nacions.
Ara, a final de 2006, són els fets i no les paraules l’única veu que volem sentir. Ara, a finals de 2006, l’única força política que ha posat per davant el seu compromís amb i per Catalunya, l’única força que ha estat capaç d’arriscar-se per a què el país continués tirant del carro, l’única força que va ser capaç de denunciar un Estatut retallat i insuficient, un Estatut inútil per a gestionar els problemes reals de la nostra gent, l’única força que no té com a objectiu "implicar-se" a Catalunya per a "comprometre’s" en el govern d’Espanya és, com tothom haurà pogut descobrir a aquestes altures, Esquerra Republicana de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!