Republicans i Independentistes

La política ha de ser una activitat noble, un servei cívic, un compromís amb els ciutadans i ciutadanes als que aspirem a representar. Almenys és aquesta la concepció que en tenim els republicans i les republicanes.

Però, per desgràcia, la pràctica de la majoria de les forces polítiques catalanes està molt allunyada d’aquesta concepció republicana i s’acosta, cada cop més, a una concepció espanyola, falangista: la política entesa com a "dialèctica dels punys i les pistoles".

Fins al 2003, potser de forma exagerada, es considerava la política de casa nostra com una espècie d’oasi, l’anomenat oasi català. Potser no n’hi havia per tant, si ens comparàvem amb països civilitzats com Holanda, Suècia o Alemanya; però potser sí que s’encertava plenament si ens comparàvem amb la manera de fer política pròpia d’Espanya.

Desgraciadament, en els darrers anys, el miratge de l’oasi s’ha trencat i han irromput en la política catalana les maneres més brutes de la política espanyola. El tractament que la dreta cavernícola espanyola va donar al tripartit, des de bon començament, s’ha anat encomenant a poc a poc a l’estil de fer política de CiU. Segurament, aquesta òsmosi perversa s’ha vist afavorida per un factor, l’ american way of life transplantat al carrer Còrsega per l’ínclit David Madí, un estil de fer política més agressiu que el del pujolisme precedent. Un estil que, des de coordenades nacionals diferents, coincideix massa en l’ètica i en l’estètica amb l’estil del "acoso y derribo" practicat indistintament per la dreta i l’esquerra espanyola (Aznar, Alfonso Guerra, Acebes, Zaplana, Ibarra, etc.).

Aquesta setmana tanquem la precampanya amb dues imatges impactants: el cop de puny del secretari d’organització del PP de Catalunya, Xavier Garcia-Albiol, i el reportatge-denúncia del DVD de campanya de CiU, ConfidencialCAT. Han estat imatges crues, fortes, directes a la víscera. Han estat imatges que han excitat el nivell més límbic del nostre cervell, que ens volgut allunyar de la racionalitat. I totes dues imatges han tingut un nexe comú, un mateix fons temàtic: l’increment progressiu de l’agressivitat en el discurs polític.

Una part de la política catalana s’ha instal·lant en l’ús de la violència verbal o, fins i tot, física i crec que els seus protagonistes haurien de fer, tots plegats, una reflexió d’índole moral al respecte. La ciutadania no es mereix que la discusió política estigui centrada en la desqualificació sense límits del rival, -reduit a la categoria d’enemic-, o en l’exercici conscient de la provocació i la violència. Espero que el senyor Madí, el senyor Garcia-Albiol, -i d’altres habituals del PSC i ICV que utilitzen aquest mateix estil incendiari i contundent-, reflexionin sobre el que mereix la nostra ciutadania i siguin capaços de reconduir la seva actuació.

M’agradaria que la campanya que comença la matinada d’aquest dilluns abandoni la joseantoniana "dialéctica de los puños y las pistolas" i entri en una concepció republicana de la política, com a servei cívic i com a compromís ètic. Si és vol, des de la legítima discrepància, des de la crítica als rivals i des de la competència pel vot de l’electorat però, sempre, des de l’ètica i el respecte.

Confio en la intel·ligència dels candidats i dels seus equips per a què així sigui, per a què la violència, física o verbal, sigui, com deia Isaac Asimov, l’últim refugi de l’incompetent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!