Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
La política espanyola sembla funcionar de forma reactiva a les explosions. El cotxe bomba de Barajas, com va passar l’11-M, pot provocar moviments polítics i electorals importants.
Cada cop més sembla que la política espanyola i, per extensió, les polítiques provincials del "noroeste" i del "norte" peninsular, vagin funcionant de forma reactiva als moviments dels grups terroristes que operen en aquesta banda del món.
Tots recordem com la massacre terrorista de l’11-M, obra del terrorisme fonamentalista islàmic, va provocar un autèntic sisme electoral. Les bombes en els trens de Madrid van fer descarrilar electoralment a un PP que, si bé no estava en el millor moment de les seves expectatives, jugava com a favorit en les eleccions del 14-M de 2004.
L’atemptat d’aquest 30 de desembre, obra del fonamentalisme abertzale, sembla que pot arribar a tenir també conseqüències electorals, almenys a curt termini. La bomba de Barajas ha aparcat en via morta les espectatives de normalització institucional de Batasuna, que esperava en candeletes la seva legalització per a participar en les properes eleccions municipals del maig de 2007. Però Batasuna no serà l’única afectada per l’explosió. El president espanyol també ha quedat en una situació molt delicada, ja que la seva aposta personal per un procés de solució pacífica del conflicte basc sembla haver embarrancat definitivament. O almenys això és el que ahir afirmava categòricament el ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba.
Tant l’11-M com el 30-D compateixen una mateixa música de fons, què no és altra que la manca d’unitat de les forces polítiques espanyoles, basques i catalanes en el tractament de la violència política. Aquesta diversitat d’enfocaments va tenir, ja l’any 2004, conseqüències funestes. Si fem memòria, l’ambient previ a l’11-M era el d’una autèntica caça i captura organitzada pel PP, aleshores des del govern, contra qui propugnava una negociació política per a trobar una sortida al terrorisme etarra. L’ambient previ al 30-D no estava sent gaire diferent: la mateixa força política, ara des de l’oposició, estava tensionant cada cop més el govern Zapatero a causa, precisament, de la seva opció per una negociació política per a acabar amb el conflicte basc. Tot plegat, sembla que l’estratègia popular consistís en el bloqueig sistemàtic de les solucions negociades per a poder aplicar única i exclusivament una solució policial, d’una banda, i de repressió política, d’una altra banda.
Ara, l’element diferencial pot ser que, a diferència del 11-M, l’onada expansiva no acabi afectant el PP. Podria ser que, en aquest cas, les principals víctimes de la metralla fossin, precisament, les dues forces que, des de l’Estat Espanyol i des del mon de l’esquerra abertzale, havien acordat seure’s a la taula i intentar trobar una solució a través del diàleg i la negociació.
Si fos així, una vegada més, els falcons haurien derrotat els coloms.
Espero, desitjo, que no sigui així. Espero que els coloms esquivin els falcons. Euskal Herria s’ho mereix. Espanya també.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Carles:
Hi ha coses que encara no sabem, i trigarem a saber. De què s’ha parlat? Com s’ha parlat? Quina autonomia tenien els negociadors? Hi ha divisions internes a ETA? Hi ha divisions internes al Govern espanyol? I al PSOE? I al PSE-EE-PSOE?
Massa opinador incendiari als mitjans espanyols (i catalans) i massa poc temps i massa poca calma per tractar els temes i trobar solucions.