Quan plantar cara és posar la cara de l’altre a dins d’un test i posar-hi ous fer una truita. Quan rememorar significa jugar al memorix –i tenir quelcom similar a un tamagochi al feixbuc– i no se t’acut res més excitant que demanar per reis un núvol quinton –com cony es deu escriure sinó el
Aquesta gran frase no és meva. Aquesta sentència –que en algun moment podria esdevenir tota una dita popular o un eslògan d’aquells que fan història– és dels The Gruixut’s, líders de masses, heroïs del rock, mites vivents del toixonisme, sex symbols xistorrils, emblemes de la tramuntana… (exagerada jo? què va!!!!).L’altre dia (re)escoltava el seu primer
Hi ha reptes difícils. També n’hi ha de fàcils. Els fàcils deixen de ser reptes per passar a ser anècdotes/parides/somriures. Sobretot quan tens una patilla que te la trepitges. I més si és el teu poc-bloc, poc-modern, a vegades poc-interessant i sempre molt-patillero. Tampoc hi ha res a entendre; la banda sonora és allà, a
Qui es queixi que la seva vida es trista, que aprengui a valorar-la…. Pa amb tomàquet, el telèfon anomenat Tomatic, posar-se vermell com un tomàquet, tomata, el color dels tomàquets, els millors tomàquets –els de Montserrat–, amanida de tomàquet amb mozzarela, suc de tomàquet, una bona domàtiga, un tomàquet amb formatge fos, un tomàquet de
Estar-se un bon grapat de dies sense obrir l’ordinador es pot (re)convertir en haver de passar tot un dia davant de la pantalla, per allò d’haver d’obrir 300 mails al correu de la feina (més de la meitat virus –no laïcs–), haver d’actualitzar el bloc després de la petició d’algun amic que t’anuncia que té
Entretemps significa dur samarreta de tirants i botes d’hivern, tenir fred als braços i calor als peus. Entretemps és estar en stand by, a l’espera d’un reset i buscant un (o dos, o tres, o quatre) input. Saps que ha arribat l’entretemps quan tu deixes d’anar a la Universitat i al mateix moment, (re)comença a anar-hi
Apart del vi de Moràvia, la República Txeca mereix d’altres apunts (sobretot degut al fet que no hi entenc de vins -només de beure’ls-, i per tant, em puc centrar en d’altres coses més poc-modernes). Els dubtes turístics de la jornada són: perquè totes les guies comencen pàgina sí i pàgina també amb ‘Aquest encantador
Això va d’immunitats (si a algú li sona, es que ja ho havia descrit en altres vides, però avui re-prenem el fil, com també re-prenem la tercera i definitiva tongada de vacances). I què té a veure amb fer el guiri? Doncs aparentment res, però ha sorgit en època de vacances… fent al guiri al
Fer el guiri cansa profundament. Estar rodejat de guiris encara cansa més. Vaja, que la vida del guiri també és dura, sobretot si et resisteixes als mitjons blancs sota les sandalies i a les viseres què-guai-que-sóc. I fent el guiri vas pensant… i et preguntes coses. * Si a cada gran ciutat hi ha un
Ja vam deconstruir-nos en una altra ocasió. Però la situació mereix un altre moment de reflexió. D’aquells de parar, enroscar les bombetes de festa major i il·luminar-ho amb lletres vermelles. Talment com un prostíbul. Sí, aquesta és la imatge del meu fons d’escriptori, allò que no et canses de mirar, el record que, efectivament, no
Ho confesso: tenia una altra vida a la xarxa. Una història anterior basada en donar-me llicències constants. Grans odes a la incomprensió més egocèntrica (APUNT – ja ho diuen que l’egocentrisme és senyal d’immaduresa). Era el tub d’assaig i d’escapament. Una altra història en constant (de)[con]strucció. No, no parlem de deconstruccionisme, parlem de destruir, construir