Bloc Botxí (v. 2.0)
La destral torna a estar esmolada
Merchtem és una vila flamenca d?uns 15.000 habitants, a la vora de Brussel·les. Amb més intensitat de la que els flamencs desitjarien, als darrers anys moltes famílies valones (francòfones) han anat a viure-hi, ?aportant-hi? el seu idioma.
Donada la manca d?interès dels valons en parlar flamenc (en dono fe), i no només dels pares, ans també de la mainada, l?ajuntament ha pres la decisió de no permetre l?ús del francès a cap àmbit escolar, inclòs l?esbarjo. Els nens valons hauran de parlar en la llengua pròpia de Flandes, a classe i al pati. (…)
Com era d?esperar, els mitjans de comunicació valons han reaccionat furibundament. Però les bones decisions s?han de prendre per part dels polítics responsables, agradin o no als veïns. Hi ha zones flamenques on el francès està menjant terreny i cal reaccionar abans que el bilingüisme s?hi instal·li.
Ja sé que una mesura així és impensable a casa nostra, amb o sense estatutet. Però l?exemple flamenc ens aporta unes claus interessants :
1. No podem esperar a que el mal sigui irreversible. Cal actuar quan encara es pot. Si no estarem abocats a negociar amb ?el maligne? una solució de compromís.
2. Amb la llengua forastera, tot el que no sigui guanyar és perdre. Com al futbol, l?empat afavoreix al de fora.
3. Cal actuar sense por a la reacció de la premsa enemiga. Aquesta, per definició, sempre serà en contra de tot el que fem, moderat o radical. Aleshores, per què preocupar-nos del que diguin ?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
cal ser més valents i dir les coses pel seu nom. Alguns ja ho fem, però pocs.
Són famoses les proclames pintades a les parets de les escoles de la Catalunya Nord ( i potser també en altres llocs com Occitània o Bretanya) que encara són visibles i que diuen "Soyez polites, parlez français".
Al País Valencià, les Illes i al Principat als nens que se’ls escapava algun mot en català eren ridiculitzats (fent-los per exemple portar algun senyal distintiu que havien de dur fins que algun altre nen cometés la mateixa "falta").
Fixeu-vos-hi. Francesos i espanyols. Els pobles que més han fet per anorrear qualsevol signe diferencial són els que més s’esvaloten.
No conec la noticia que comenta en Botxí però si és tal com diu només es tracta d’una cosa evident: Que en un territori concret es parli la llengua que li és pròpia. No en territoris conquerits o annexionats, sinó en el propi.
A casa nostra, teoricament, el tema de la immersió a l’ensenyament havia d’anar per aqui. I tinguem en compte que nosaltres no arribariem a l’extrem de ridiculitzar els nens que parlessin malament català o que se’ls escapés una paraula en el seu idioma matern com han fet altres. Qui més es queixa és qui més ha fet.