Bloc Botxí (v. 2.0)
La destral torna a estar esmolada
Avui, petita història amb una mica d’enyorança d’aquells temps…
Arran d’una amable contesta al meu posting anterior he recordat la meva primera pujada al Canigó.
Tenia uns 16 anys. Vam pujar de nit, per veure sortir el sol des de dalt. A trenc d’alba, vam cremar una bandera francesa com a acte d’afirmació nacional. La bandera l’havia presa la nit d’abans d’un edifici oficial, crec que una casa de la vila, dels voltants. No em vaig cardar una hòstia brutal de miracle. Vaig escalar dos pisos, de balcó en balcó, fins arribar a la "gavatxa". Pensava que es despenjaria fàcilment, però estava molt ben collada. Al final, com estàvem una mica acollonidets de que ens enxampessin, no se’m va ocòrrer res més que agafar-la i deixar-me caure amb ella a les mans. Es va esquinçar, sí… i vaig caure a terra des d’una alçada de dos pisos, tot afanyant-me a còrrer perquè sentíem passes. (…)
Uns dies abans ja m’havia enganxat la P.A.F. (Police de l’Air et des Frontières) al Voló, embrutint amb un esprai negre uns senyals de trànsit en francès. Els policies, increïblement, parlaven català perfectament, i només em van dir que no taqués els rètols, que m’havien de detenir, però que com simpatitzaven amb el catalanisme em deixaven anar, però que no ho fes un altre cop. Fins i tot (us ho juro) em van demanar si no tindria pas enganxines catalanistes… i van enganxar-ne una al cotxe policial !!! (¿us imagineu els pikoletos posant enganxines catalanistes a un cotxe la de Guarra Civil?).
Vam acabar a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d’Estiu, però no hi vam romandre gaire perquè ens avorríem molt. Amb 16 anyets, els objectius de l’estiu són molt concrets i limitats….
El Canigó és una muntanya molt i molt especial. Té una mística singular, i és realment una muntanya sagrada històricament per al nostre poble. Els qui creuen en aquests temes diuen que hi ha no sé quines línies de "força" (?) que s’hi ajunten. No, no pot ser com el Mulhacén, per a nosaltres… Com la marededéu del Roció no pot pas ser com la dels Desemparats o la de Núria. Per això som catalans, per això tenim uns sentiments.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo vaig fer la pujada als 17 anys… i en fa d’aixo 28. Feiem la travessa desde Camprodón i pels volts del Costabona ens varem trobar dos gendarmes francesos (carabiners) que vigilaben que les vaques catalanes del sud passesin a la Catalunya del Nord (te guassa, no?) i tambe parlaben en catalá. Molt atents ens van donar una capsa de llumins.
Crec que no cal dir que la història té una mica d’enyorança. En té i punt. Molts hem realitzat anèctodes similars però aquesta teva és realment força divertida (vaja ensurt!).
Tot i l’enyorança no ens hem d’amagar d’aquests fets. El nostre ja és un poble massa submís.
No soc gaire de serres jo, que l’afició xirucaire dels meus pares no l’he heretat, però ha d’estar be veure sortir el Sol des del Canigó, i això del PAF jo hem pensava que era el Paysage Auduovisuel Français.