Bé, les quatre candidatures d’Esquerra han assolit de presentar un nombre superior a les 507 signatures de suport que, tot saltant-se alegrement els estatuts del partit, varen ésser reclamades per les amables senyoretes que controlen els procediments interns per tal d’optar a la direcció republicana. Després de la machada de Puigcercòs (ho dic en castellà expressament, pronunciï’s maixáa, a la cordovesa) resulta que també el segon sector continuïsta ha superat amb escreix el llistó, mentre que la tercera candidatura continuïsta s’ha situat més discretament en el mateix punt de sortida. I Reagrupament, poca broma, malgrat tots els malgrats, continua amb empenta i sembla que supera fins i tot les 800 firmes de suport (“900 valents”, titulen perspicaços els de Cimera).
Les coses al seu lloc, per tant, i ara una llarga campanya i finalment les votacions i els resultats i a veure què passa. Diversió per estona, doncs. Pels militants republicans, com he repetit algun cop i com repetiré unes quantes vegades més en les pròximes setmanes (qui avisa no és traïdor) la cosa tracta senzillament d’escollir entre l’Esquerra actual, és a dir l’Esquerra sotmesa del tripartit, i una nova Esquerra que recuperi el tremp sobiranista i que deixi de subordinar-se a les misèries del poder per tal de posar, davant de tot, les necessitats del país. O tripartit, o Carretero, repeteixo.
I per si algun espavilat encara pensa que la candidatura de l’Uriel Bertran té una proposta de futur diferent de la de Puigcercòs i Carod, llegeixi l’innocent sagal les següents quatre declaracions del mateix Uriel i després mirem de passar tots junts els comptes (per facilitar la lectura, atents a la negreta).
1) “Posem damunt la taula la necessitat d’elaborar un full de ruta cap a la independència seriós, que ens permeti recuperar la il·lusió. Amb tres fases: millorar l’acord d’Entesa, condicionar el 2010 el govern al concert econòmic i la llei de referèndums, i consolidar una majoria per convocar una consulta el 2014”
2) “Aquest model [el tripartit] serà superat. Plantegem un acord democràtic català: la suma de les forces catalanistes que es comprometin amb l’exercici del dret de decidir de Catalunya. Si els ciutadans volen el concert, el govern s’hi compromet inequívocament. Si Madrid diu no, el govern no negocia sinó que convoca una consulta. El catalanisme ha aconseguit transformacions quan ha estat unit.”
3) “Esquerra ha pactat d’acord amb el model de país i l’horitzó de futur que cal construir. (…) I per fer això és imprescindible la unitat nacional del país. Una àmplia cohesió social que s’hauria trencat amb la política de fronts que implicava el ‘pacte nacional’ CiU-Esquerra.
4) “Quan Esquerra creixi, amb la unitat nacional que ara garantim, serà possible abordar un procés cap a l’autodeterminació amb menys riscs. Sense traumes i exclusions prèvies. (…) Ara per ara, model de país; cohesió social i integració dels nouvinguts. Fer-lo estimar perquè és una terra d’acollida, d’oportunitats, de drets socials, de futur. I això són polítiques socials.”
Les dues primeres citacions corresponen a una entrevista publicada a l’Avui el dia 7 d’abril passat, que l’Uriel reprodueix al seu bloc. Les citacions tres i quatre corresponen a un escrit del mateix Uriel del 7 de novembre de 2006. Curiós…
Fixem-nos ara tots, per començar, amb la primera de les tres fases del programa del sector Uriel, que ja veieu que és millorar l’acord d’Entesa. Millorar, que sense gaire necessitat de traducció simultània vol dir, és clar: continuar amb el tripartit. Repetir el tripartit. Spain, ten points.
Fixem-nos, després, en com pel futur de Catalunya que vol ara (2008) l’Uriel Bertran és necessària “la suma de les forces catalanistes”. Dins d’aquesta suma, naturalment, Uriel Bertran hi compta el Partit Socialista, perquè si no l’hi comptés ho diria clarament. És una frase, aquesta de les “forces catalanistes” que incorpora necessàriament el PSC, és una declaració d’intencions que diu que sense el PSC res, que no es pot fer res sense el PSC. Encara creiem en el papus, amics meus, encara creiem en el PSC, el partir de Joan Ferran, de Miquel Iceta, de Manuel Mas, de Carlos Novales… encara creiem en aquest partit, la Mare de Déu!
Permeteu-me, encara, un últim comentari. El 2006 l’Uriel afirmava implícitament que l’avenç cap a la sobirania s’havia de produir “quan ERC creixi”. Bé, estimat Uriel, ha crescut ERC? Ui ep, caram! Doncs més aviat no, oi que no? (oi que no?) Més aviat ERC ha vist els seus votants reduïts a la meitat, em sembla. Aleshores, quina és la proposta? Com ens ho maneguem, benvolgut Bertran? Ara ja no cal una ERC crescuda per a avançar cap a la sobirania? I aleshores, tota aquella martingala de la cohesió social, tot allò del “ara per ara, model de país” on queda? Ja no és necessari, tot això? O és que potser es tracta justament (altra vegada) d’això?
Ai, fusters, pugeu la biga mestra… i si pot ser pugeu-la de pressa… i si pot ser que el fuster que la pugi sigui un fuster conscient del fet que cal que la casa aguanti… I si pot ser que sigui un fuster que estimi la casa… un fuster que fins i tot pensi en viure ell mateix a la casa la biga mestra de la qual, en efecte, ha de pujar.
O tripartit… o Carretero.