Blocs amb estrella

A aquestes alçades de la pel.lícula, sembla evident que el tícket Carretero-Carandell, del Joan i de la Rut, té totes les possibilitats del món de guanyar a ERC. La raó és ben senzilla. Ningú amb dos dits de front, pot donar confiança a una direcció que en tres anys s’ha polit 350.000 vots. Dit d’una altra manera, ha aconseguit que hi hagi més ex-votants que votants. Es tractaria, salvant les distàncies, d’una reedició del que, a principis dels vuitanta, li va passar al PSUC… si no fos que ara, encara som a temps de redreçar la situació.

Ben mirat, malgrat el que ens volen fer creure, que l’actual secretari general, només hagi aconseguit 2028 signatures que l’avalin, és un rotund fracàs. En condicions normals, el candidat incumbent, és a dir, qui vol repetir el mandat, acostuma a tenir un avantatge còmode, sovint per damunt del 5o%. Hem de pensar que a diferència del vot secret, amb l’aval, et retrates, sobretot et retrates si algú et demana que el signis i tu t’hi negues. Estic segur, molt segur, que molts dels 2028 avaladors no pensen votar pas la llista Puigcercós-Puigcercós, ai, quin error més tonto, volia dir Ridao.

Per contra estic segur, i molt segur, que els avals que ha rebut la suposada llista renovadora de l’Esquerra Independentista (sic), són autèntics puigcercocistes. I és que aquí no ens mamem el dit. La impossibilitat de votar en una mateixa urna pel president i el secretari general va ser preparada per fer en Puigcercós, president, i l’Uriel, secretari general. Aquesta és la jugada. I la resta, convidats de pedra. La falsa renovació de l’Uriel, és un muntatge per aigualir la visibilitat política i sobretot mediàtica que representen Carretero, Caranadell i el Reagrupament. La jugada està clara. A mesura que s’acosti el dia de la votació els dos al.ludits simularan un gest d’obertura i pactaran de facto. Sobretot si veuen que van mal dades.

I hi van, de mal dades. Per a ells. No pas per a la gent que vol recuperar la il.lusió i tornar a votar ERC. I qui sap si fins i tot fer algun pas més. A hores d’ara, després d’haver fracassat en muntar un Palau, els oficialistes saben que van per darrere, per molt que El Periódico i altra premsa amiga tractin d’amagar-ho.

Però no n’hi ha prou en guanyar. Cal arrassar. Només si Carretero i Carandell tenen les mans lliures per fer i desfer hi haurà garanties de redreçament. Els darrers moviments apunten clarament cap aquesta direcció. La gent, fins i tot corrent el risc de perdre la seva feina, el seu càrrec, i molt probablement, una posició acomodada i instal.lada, surt de l’armari i diu que ja n’hi ha prou d’aquest color. Que el càrrec, la nòmina, la visa, el xòfer i la secretària -o el secretari- no ho és tot. I això és important. Cabdal.

Però encara és més important una altra cosa. Hi ha centenars, milers de militants que estan assistint als actes de Reagrupament, i el nivell de sintonia és elevadíssim. Però n’hi ha molts que no gosen assistir-hi, per increïble que sembli, per por a les represàlies dels quadres i dirigents locals i comarcals addictes a la candidatura oficialista. Comprenc, humanament, aquestes reticències, i per això, no tinc cap mena de dubte, que quan arribi el moment de votar, ho faran sense temença. Que, naturalment, és il.lògic i sense solta, donar suport als responsables d’una de les catàstrofes electorals i d’un dels destrempaments polítics més brutals de la història democràtca contemporània.

Per això s’imposa passar pàgina. La victòria de la renovació obre un nou escenari no només a ERC, sinó al conjunt de la política catalana. I per això és molt més probable que els sociates moguin peça si veuen que als seus se’ls passen per la pedra de la dignitat, la il.lusió i la fermesa.

El dia després de la victòria d’en Carretero i la Carandell, no només será més net i clar… sinó que els militants d’ERC hauran donat una enèssima lliçó de compromís. Que ser militant d’ERC comporta un valor afegit que, malauradament, no es troba en els altres partits. Que, si algú encara combrega, no ho fa amb rodes de molí. Que el militant d’ERC és diferent i que no es pot aspirar a ser com els altres, perquè el seu patrimoni o bagatge històric, social, cultural i en definitiva humà, està a anys llum de la resta de partits. Qui aspiri a ser un partit normal, el que fa és legitimar el règim polític postfranquista, caracteritzat per la seva ínfima qualitat democràtica.

Amb la victòria de la renovació, el compte enrere per a la Declaració de la Sobirania de la Nació Catalana es posarà en funcionament. I quant abans, millor. El 2010 al 2012 i aquest al 2014. Catalunya necessita a més a més de l’aigua, la Independència. I no es tracta de cap somni, ni cap anhel. No. Es tracta d’una necessitat material, de supervivència. Inajornable. I tinc la certesa que ERC jugarà un paper capdavanter en aquest moment històric, com ja el va jugar el 14 d’abril del 1931, quan en un acte de sobirania es proclamà la República Catalana. I d’aquella proclamació, encara en vivim avui en dia.

Escrit per Josep Sort

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!