ELS DETALLS CREIXEN FINS A COBRIR TOT EL QUADRE
Le printemps est un leurre, oú viennent se perdre les ailes de notre béatitude.
On a coutume de dire que le printemps est la saison du renouveau. Pourtant, tout ne fait qu’y réitérer un trompe-l’oeil vieux comme le monde.
C’est au fond des demeures cernées par l’hiver que mûrissent les fruits de l’été et que se condensent les sucs, que se decantent les alcools, que se concentrent les idées, que vient s’annoncer la promesse des graines.
Lorque surgit la floraison, tout est déjà consommé. Jusqu’à l’hiver suivant.
Gil Jouanard
Escriure és un placebo més eficaç que qualsevol remei.
Escriure té un poder de substitució: pròtesi que suplanta l’òrgan.
Caic dins l’abisme que hi ha entre la paraula i l’escrit: caic en aquest estat residual i durador de tot allò viscut.
Aràlia, no és la vida, després de tot, altra cosa que una gran transformació?
Aràlia, acumul notes dins aquest gabinet tancat amb pany i clau a tots els aires de la primavera. Visc a les fosques o amb molt poca claror. No sé quan és de nit i quan és de dia si no fos que madò Bet fa sonar la campana de la clastra fins que aparesc. De vegades em deixa per impossible.
Aràlia, culejant entre papers he trobat una nota teva que em deixares fa estona: «On était tellement proches et on s’aimait tant. De l’amour pur. C’était vraiment incroyable.»
Aràlia, tens una màgia que et permet comunicar amb gents de tots els llocs, ho fas bé tant amb el gran món com amb qualsevol bergant del carrer. Estàs enrevoltada dels artistes més grans, dels poetes més grans, dels creadors de moda més grans, dels músics més grans, dels científics més grans, dels actors més grans, dels homes de negocis més grans i amb el seu contacte aprens tot el que cal aprendre. Ets curiosa, intel·ligent, enèrgica, divertida, encoratjadora. Sempre ets tu la que dones el to, la que defenses la teva escala de valors.
Aràlia, tens un ull fabulós, un gust fabulós.
Acab de saber que Lucien Freud volia que posassis per a ell. M’han dit que és molt exigent amb les models. Per un atzar m’ha arribat que vius al Ritz de Londres i que cada matí berenes ous pochés abans de partir cap a Regent Street on Lucien té el seu estudi. M’han assegurat que Lucien és molt estricte i que fas feina sis dies a la setmana. M’han dit que treballes dur i que Lucien està entusiasmat amb la col·lecció d’olis que t’ha fet.
Aràlia, dus un ritme de vida trepidant: per què?
Aràlia, eternament assedegada del nou i de l’inèdit…
Tout plaisir cache sa propre défaite.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ahir vespre a Ses Voltes em va parlar de tu un que feia 27 que m’havia descomparegut. Ell fa un mes que et va veure.
Jo sortia del lavabo amb el nervi olfactiu fet una desgràcia a causa de la flagel·lació a què l’havia sotmès l’olor de pixat, la llarga estona que vaig haver de desfilar amb aquella processó de les Moixetes fins que m’arribà el torn. Vaig considerar convenient arromangar-me els baixos dels texans Armani (300 euros a les rebaixes de l’any passat, t’ho vaig dir), i per adreçar-me al lavabo vaig continuar arromangada de cames perquè hi havia una bassa i tenia por de no esquitar-me. I a la sortida, quan em desfeia el plec, se m’acostà un bergant i vaig estrènyer la bossa. Jo no tenc por que me violin, sé que és per estirar-me el moneder quan s’acosten massa. Però no va ser això: aquell ‘desconegut’ va pronunciar el meu nom. Jo no sabia d’on podia haver sortit, però ell em va dir qui era, i la veritat és que no m’ho podia creure. Normalment dissimul quan no conec qualcú perquè s’ha fet vell, però ahir no vaig poder, era un cas massa bèstia.
Parlàrem de tu, no sé per què. Me’n parlà ell, jo no ho hauria fet. Però ell insistia. Sort que la música es va engolir les paraules, és millor que la gent no s’entengui, que no parli. Si tothom callava seríem més feliços, t’ho he dit altres vegades. M’estim més no parlar de ningú mai, ni bé ni malament. Em trob millor si he aconseguit passar el dia sense anomenar ningú. Quan t’hi acostumes és fàcil. Jo ja sospit més quan em parlen bé de qualcú que quan me’n parlen malament; en aquest darrer cas el més perjudicat és el que canta, perquè això està molt lleig. Que puguin dir que has dit una paraula pot fer davallar molt la cotització, i pot fer posar esquena-paret el que t’escolta, encara que en principi gaudeixi molt de saber allò que li expliques. Ningú no li garantirà que ell no serà el proper, i es guarda.
Si tu no tens notícies de primera mà de la gent durant trenta anys, per la raó que sigui, és millor que l’oblidis.