Vet aquí un resumet dens de la vida al meu país d’adopció.
Ahir vam estar dinant plegats amb una colla. Un conegut cantautor basc, un reconegut trikitilari i gent amb feines normals. Vem discutir sobre el paper dels artistes en general i dels bascos en concret. Que si me cago en el capitalisme, que si aquest això no ho hauria d’haver fet, que no n’hi ha per tant, que nosaltres faríem el mateix en el seu lloc, que si nosaltres això no ho hem de fer, ves.
En cabat, vaig anar a intentar vendre la meva trikitixa. Xerrant amb la possible compradora em va parlar d’un grup català que feia poc que havia vista a un festival. Eren els Obrint Pas,
Li vaig dir:
-són de València
-ah! Em pensava que eren catalans.
-dona…doncs com aquí que sou navarreses i basques, no?
Tot seguit, el concert del famós cantautor. Collonut! A un lloc agradable, plenet i musicalment i emocionalment rodó. Contents i cap a casa.
Avui però la cosa ha empitjorat. Al diari hi explica que els i les policies espanyols i espanyoles han fotut una neteja de cal déu i se n’han endut un bon grapat cap a “dins”, com diuen aquí. Segons diuen, per ser la xarxa que alimenta el dimoni (bé, ara la inquisició en diu d’una altra manera, però tu ja m’entens).
Tot seguit cap al metge a fer-li les cures a les cremades de les mans de la nena. Bé. Una infermera agradable i aborigen. He agafat una carmanyola amb menjar i li he dut el dinar a la mare dels meus fills. La banda sonora ha estat l’impagable i molt recomanable disc dels deu anys del butlletí Llengües Vives. “Que tem de mau o rencor?”, Non Residentz dixit.
Dinarot. Derbi al rugbi del país: el Miarritze ha guanyat al Baiona. Després la nena ha perdut una de les benes i he hagut de trucar al 112:
-“sos Navarra, diga?”
Aneu a regar fills de puta!
Però la nena necessitava la bena. M’he empassat l’odi i la dignitat i he tornat a trucar.
-“sos Navarra, diga?”
-“necesito…..”
Humiliant. Afortunadament hem aconseguit el telèfon de l’infermera per una altra banda, i he pogut engegar a la merda educadament als sos Navarra dels pebrots.
Cura i de tornada a casa un parell de patrols de la Guàrdia Civil feien l’embut la plaça del poble. Els assassins drets a fora del vehicle han anat mirant mentre passaven. Al cotxe hi sonava “seràs del senyor vent…”.
Acabo d’arribar a casa i m’han dit que hi ha hagut un tiroteig a un centre comercial de Capbreton i que han pelat algun dels assassins. No em facis parlar.
Bé. Ara miraré com van les bledes que estic bullint , assajaré una mica més la versió del Rosó que estic preparant i demà serà un altre dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i així anem! encara ens en queda, de feina per fer! no ens l’acabarem pas, no!
escolta, per cert, que he vist que amb els badabadoc toqueu el 31 a la garriga! és una festa de cap d’any? en saps més coses?
apa, salut i ànims!
marta
hi ha dies que van prou bé i hi ha dies que es comencen amb el peu dret i acaben encara pitjor… tot és qüesitó de preparar-se un bon plat de verdura (si pot ser de l’hort de l’avi -sempre i quan no se’n tingui de propi- i sí, al maresme, encara que sembli mentida, encara hi queda algun tros de terra conreada…), sucar-lo amb un bon oli i enviar-los, sempre educadament, a la merda…
els dies que van prou bé, pot ser que et llevis amb el telèfon de casa perquè els precedents no saben com despertar-te i l’única manera és fent sonar interminablement l’aparatu… despengis encara mig borratxa i et donguin feina perquè ben d’hora cal anar cap a la capital a manifestar-se… a la tarda, vagis a manifestar-te tot i que, segons des de quins sectors dels on et sents més representada, es caguin amb la mani i amb els dels nostres que hi anem…, et retrobis amb algú que pensaves feia temps i almenys no vagi tant malament, al vespre vagis a la millor taverna dels països catalans a escoltar un amic de gairebé tota la vida (bé deixem-ho a la nit, que al vespre hi havia un esdeveniment esportiu, es veu massa important, i es va haver de posposar fins més tard el concert… però va, direm que seguim essent revolucionaris), i a la nit vagis a fer un cop d’ull a l’aniversari d’un casal de la comarca del costat i te’l trobis amb un grup d’aquells (també estaven al pebrot i alguns dels nostres encara els volen contractar…) que ja no saps si encara et fan gràcia o més aviat pena… Com veus… no calen dos dies perquè el tema empitjori…
Ara bé, quan és dilluns, i a quarts de vuit del matí estàs dins l’autobús per anar a la feina i el sinyó conductor porta la ser posada amb el guapu d’en carles francino i et donen la notícia dels assassins i, a més a més, et posen ben alt l’himne del que es veu que és el país de totes… només penses que si comences així la setmana, vès a saber com acabarà i que el dia no pot empitjorar…! doncs bé, és possible… i és que, quan al vespre, agafes un altre autobús des d’una altra ciutat on treballes a les tardes i, sense voler-ho t’asseus al costat d’un nano (que sembla bon nano, a priori) que es passa gairebé 50 minuts parlant pel mòbil (tot i que has decidit desconnectar-te del món posant-te música ben a prop del timpà) d’aquella manera que només poden parlar els pijos-guais-niñodepapá… uuuufffff… veus que sí, que tot pot anar pitjor… no sé què em carrega més, si el soroll de la ràdio del matí o aquesta tonteria que desprèn aquest nen…
bé, ja veus que "a todas partes cuecen habas…" que no bledes… o beldes… ¬¬’ Alguna proposta paral·lela a la dita en l’idioma aborigen català?
Salut noi!
Ostres Carles Belda i Valls!!!
Aquesta Roso fa temps que s’arrossega… espero sentir-la aviat… Mooolt aviat!