PEDRES, MARS, OCEANS

L’ofici d’escriptor ha canviat de forma radical en els darrers anys. Diria que aquesta constatació és inherent a la majoria de professions, però en el cas de la literària hi ha hagut uns canvis importants. Tradicionalment l’escriptor era algú que feia la seva obra amb més o manco solitud i les relacions que mantenia solia ser amb col·legues del gremi. El contacte amb el lector se solia mantenir, si es col·laborava a la premsa, a través de les cartes al director. I si hi havia molta sort, a través de les cartes que els lectors enviaven a l’editorial.

Des de la introducció dels programes de lectura a les escoles en els anys setanta i vuitanta -i que es mantenen fins a l’actualitat- i gràcies a una festa meravellosa com el dia de Sant Jordi, els escriptors no són un nom més sobre la portada d’un llibre, sinó que també tenen una entitat “real”.

Ara, en un món virtualitzat a més no poder, els escriptors tenim un fascinant món de possibilitats d’encontre directe amb els nostres lectors. Les xarxes socials, el facebook i el twitter, ens han permès arribar a un nombre cada vegada més gran de gent, i fer-ho, precisament a través de la paraula escrita. Però això no sempre es tradueix en una major visibilitat de l’escriptor i en un major nombre de vendes.

I és que en una època de crisi com la que estam vivint en aquests moments, cada persona que compra un llibre em sembla gairebé un heroi. I ens en calen molts, per mantenir la nostra llengua i cultura viva. Cada any es publiquen uns deu mil títols en català i uns vuitanta mil en castellà. És a dir, cada escriptor (i cada editor) ha de jugar a la loteria russa perquè el lector esculli el seu llibre. I en aquest sentit penso que és imprescindible el contacte personal entre els escriptors i els lectors. Poder explicar-nos, poder intentar seduir el lector.

En aquests temps en què els grans prescriptors pràcticament han estat bandejats dels mitjans de comunicació generalistes, i en què l’oferta continua essent tan enorme, els escriptors no ens podem mantenir en una torre d’ivori i esperar que els vents siguin favorables. Escriure és un acte solitari, sí, però publicar i arribar al lector és una feina d’equip en la qual intervenen els editors, els agents i els llibreters. I com a part fonamental d’aquest equip hem de cuidar el contacte amb els lectors.

Per això és una alegria veure com van proliferant fires de llibres arreu del país, com es van consolidant i com els escriptors tenim una oportunitat més d’acostar-nos al públic de la manera com s’ha de fer, amb calma, sense la precipitació d’un sant Jordi, poguent defensar els nostres llibres. Som en un moment clau en què la majoria dels escriptors hem de conquerir els lectors un a un. Tenim una literatura d’immensa qualitat que està mancada de grans platafomes promocionals i per això tots els equips, editors, llibreters i autors, hem de fer feina plegats en favor de la nostra cultura. I alegrar-nos dels nostres èxits però també dels dels companys, perquè que es venguin molts llibres en català és bo per al país i per a la cultura, i de retruc bo per a nosaltres perquè s’està escampant la massa lectora en català.

I el paper que juguen aquestes fires dels llibres, com la que comença demà a Besalú  http://www.liberisliber.com/ és fonamental. Editorials independents, un bon programa d’actes i un entorn privilegiat on tot està previst conformen un dels escenaris més desitjats per a un escriptor: la possibilitat de parlar amb futurs lectors i de retrobar-se amb els antics. Això no té preu. Només que aconseguim fer feliç una sola persona, anar a Besalú haurà valgut molt la pena.