Cada vegada que es produeix l’efemèride d’un esdeveniment històric sol aprofitar-se la data per a una allau de publicacions sobre el tema. El 6 d’octubre no és una excepció i ahir a la UPF es va presentar un llibre molt interessant, La desfeta de la revolució catalanista de 1934 que ha editat base i que han preparat Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzalez Vilalta i Manel López Esteve. No parlarem aquí dels mèrits del llibre -que els té i són nombrosos- sinó del fet que la presentació, a càrrec del sempre lúcid i brillant Josep Fontana, va permetre aplegar en un sol local quatre generacions d’historiadors i permet fer una reflexió sobre aquest fet.
D’una banda tenim la generació del professor Fontana, nascut el 1931 i un dels savis del país que en els darrers temps ha demostrat el seu bon estat de forma amb un grapat de publicacions de primer ordre, com pugui ser el monumental Por el bien del imperio. És una generació que va haver de lluitar contra la universitat franquista (va llicenciar-se el 1956 a la universitat de Barcelona) i a la qual la democràcia els va agafar amb part de la carrera ja feta i amb una universitat nova per construir. Professionalment és exactament el mateix que li va passar a la generació d’Enric Ucelay-Da Cal, nascut a Nova York el 1948 i que representa aquesta generació nascuda en plena postguerra i abans dels anys cinquanta, la dels catedràtics en la seixantena que han desenvolupat bona part de la seva carrera ja en la consolidació de la universitat democràtica. Ucelay també és autor d’obres monumentals de referència com per exemple el seu treball sobre El imperialismo catalán.
I tot i que no n’hi ha cap entre els coordinadors del llibre, sí que a la sala hi havia una representació notable d’una tercera generació d’historiadors, la nascuda entre finals dels cinquanta i principis dels setanta, és a dir, la dels professionals que són a les aules ara i que tenen entre cinquanta cinc i quaranta anys. En molts de casos -però no tots- les seves places laborals estan consolidades (malgrat les retallades de recursos) i assisteixen amb estupefacció als canvis que s’estan vivint en la universitat avui en dia. Ja no és el temple del coneixement dels anys 90 quan molts d’ells iniciaven la seva trajectòria: ara se’ls exigeix resultats o se’ls condemna a l’ostracisme. I resultats vol dir que la universitat reclama més injecció de capital de les empreses privades i això vol dir investigacions que puguin interessar aquestes empreses. Complicat en el camp de la història. Són els homes i dones que haurien d’estar a punt de donar la seva gran obra però que potser estan més preocupats per buscar revistes amb factor d’impacte (el càncer de la universitat) que no pas en desenvolupar el gran llibre (més enllà de la tesi doctoral que tots varen fer i en molts de casos de forma molt brillant però que no sempre han acabat publicant). Així doncs, el gran públic és molt possible que es perdi el gran llibre de tota una generació d’historiadors perquè estan més preocupats -la universitat obliga-per publicar articles en revistes d’impacte que no en escriure història per als ciutadans dels seus país, per fer-los més intel·ligents i, de retruc i si pot ser, millor ciutadans.
I hi ha vida més enllà d’aquestes generacions? Doncs sí, hi ha una quarta generació d’historiadors molt joves entre els quals González, López Esteve o per exemple Josep LLuís Martin Berbois, Joan Esculies, Josep Contreras o Marcel Farinelli, entre molts i molts altres que viuen amb uns altres paràmetres, el de la substitució de la universitat pública per vés a saber què i de quina manera, perquè les regles de joc han canviat i la promoció a la universitat o és de cada vegada més futura o és inexistent. És la generació que ha vist com molts companys seus -d’aquestes carreres i d’altres- ha emigrat fora o en alguns períodes ha servit hamburgueses al McDonalds. Però és la generació que ha descobert que les seves investigacions a més a més de les revistes d’impacte també han d’arribar al gran públic i s’han aliat en molts de casos amb editorials independents o petites que són les que estan aportant una bibliografia molt interessant en els darrers temps.
Potser la meva anàlisi és molt equivocada, no ho dubto. Però crec que la universitat actual està irradiant de cap a altres indrets la generació de noves idees i capital humà i això és bo per un costat i perillós per un altre. Perquè si no consolidam la tercera generació i no oferim possibilitats laborals a la quarta, com podrem tenir algun dia mestres com els professors Fontana o Ucelay-Da Cal (i qui diu ells, diu els de la seva generació, que cadascú hi posi el nom que vulgui)? Com podran investigar els joves quan la universitat no els pot acollir, quan les beques estan desapareixent i quan la investigació històrica no està entre les prioritats de les empreses privades que ajuden a la recerca? Tindrem historiadors de cap de setmana, que aniran llegint o a l’arxiu entre hamburguesa i hamburguesa? Potser cal anar-hi pensant, perquè si no ens quedarem sense llibres com aquests sobre el 6 d’octubre. I serem un país (independent o no, això ja es veurà) molt pitjor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!