Anotacions rizomàtiques

    
     A Fabra l’imita el còmic alcoià Xavi Castillo fent el posat de Vito Corleone, ens indueix al riure tanta ànsia per dominar; Fabre és llegit amb admiració i les seues lectures són recomanables, ja que era l’home sensible i apassionat, el poeta alquimista dels Països Catalans; a Fabra el trauen els periòdics de l’esquerra nominal en actitud de cacic i es vanta d’haver perdut el compte a l’hora de col·locar gent sense feina per a que li voten les seues famílies; sembla que ignorem quina era la feina de Fabre i quins els seus valedors, però sabem que va anar a París i va escriure un magnífic assaig sobre Picasso; Fabra té ben amarrat el vot d’un PP molt dretà a Castelló per mitjans que causen una certa repugnància moral, Fabre ha donat nom a una fundació cultural immaculada, meritòria i benemèrita amb seu a Caldes d’Estrac; Fabra sembla l’hereu neo-con, un tant vampíric, del carlisme antic i obtús, Fabre sembla l’hereu carismàtic i excel·lent de la bohèmia literària del segle XX; Fabra se’ns revela com el Mal absolut i Fabre com el Bé absolut: ¿quins ressorts de banalitat disparen en l’escena pública, des dels bastidors de la realitat complexa, des del fons de l’estructura profunda del discurs, el contrasentit de l’homofonia Fabra-Fabre? I, nosaltres, com a habitants d’un país que vol ser lliure de debò, com a usuaris damnats d’un idioma negligit i prescindit, com a ciutadans que aspirem a que no ens prenguen el pèl ni per un costat ni per l’altre, ¿quin grau d’importància li hem d’atorgar a eixa mena de relats periodístics tan desbasculats? ¿no trobeu que en eixe doble relat informatiu hi ha un excés de maniqueisme ben sorollós?

Imatge: Cartell de la pel·lícula “El padrí”, basada en la novel·la de Mario Puzzo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!