Publico al Dossier Econòmic un manifest per la llengua que fa de contrapunt a l’estratègia engegada pel nacionalisme espanyol per fer-nos recular una vegada més. No és la campanya de la selecció i prou; és el que ens ha de passar amb l’estatut, és el que ens passa amb TV3 al País Valencià; és el que ens passa amb el català als cinemes, i a tots els mitjans de comunicació; és la tercera hora de castellà i és l’espoli colonial. El faig, ja ho veureu els que el llegiu, amb les seves armes, comprometent-nos al que ens hem de comprometre i dient molt clar què es proposa Espanya amb nosaltres: eliminar-nos, fer impossible la contiuïtat del que som i del que volem ser. No podem esperar i prou; no podem estar parapetats i prou, a la defensiva. Ens hem de moure. Per això cal que ens belluguem, no fos cas que de la inacció ens adormim en la son dolça prèvia a la mort.
En tot plegat, en l’estratègia genocida, hi ha col·laboracionaistes necessaris. Persones i institucions que es posen al servei dels qui projecten contra la catalanitat. El dictamen del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la tercera hora del castellà forma part de la xarxa de col·laboració establerta pels enemics de Catalunya. L’agent causant són els polítics que han projectat i tirat endavant la normativa, els que hi donen suport. I finalment els que l’agamben per fer-la créixer definitivament.
No ens n’hem d’impressionar gaire; és una guerra antiga, coneguda per tots nosaltres; una guerra que tindrà guanyadors i perdedors, com totes les guerres. No podem resignar-nos al paper de la trista figura, tanmateix. I per tant us convido a reaccionar amb joia, amb alegria, amb intel·ligència, amb mala llet. El manifest, l’entitat, el partit, l’associació, la colla, tot el que feu ho heu de fer pensant en les possibilitats que tenim com a nació lliure, pensant en els que volen privar-nos d’aquest dret, ja siguin falcons o coloms, que al final tot és el mateix. Som-hi doncs, que els bons som nosaltres, i guanyarem!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per a mi el problema més gros és no tenir la seguretat moral que nosaltres mateixos serem clars i coherents en els nostres propòsits polítics i que respectarem les nostres pròpies línies roges.
Ara, amb el Congrés, seria el moment d’aprovar una ponència inequívoca sobre el futur de Catalunya. Estic convençut que no s’hi parlarà d’independència; si hi ha sort, parlarem, a tot estirar, de l’equívoc “dret a decidir”.
I pel que fa a les línies roges, mira que n’hi ha de coses per exigir: rodalies, aeroport, finançament, desplegament de l’estatut, política lingüístiica… I com que ells són hàbils i nosaltres mesells, encavalcaran una petita pastanaga amb el debat dels pressupostos, i ja hi tornarem a ser: aprovats amb els vots de CiU a canvi de no res.
Aquesta mena de coses són les que desmoralitzen la nostra gent i ens porten a la inoperància total
Segueixo meravellat cada cop que et llegeixo d’aquesta mena d’innocència o d’ingenuïtat que gastes.
Permet-me Toni, que comenti el teu article amb un que vaig publicar al meu ahir mateix http://blocdejosepromeu.blogspot.com/2008/07/la-darrera-estocada.html:
“Sovint, des de posicions catalanistes, caiem en la temptació de bascular d’un extrem a l’altre sense adonar-nos que l’enemic acostuma a mantenir-se fred i ferm al seu lloc, encara que a voltes hagi de simular o d’acceptar alguna giragonsa. Estem avesats a rebre batzegades una i altra vegada, i a respondre advertint que la nostra paciència té un límit (un límit que es perd en l’horitzó), però de tant en tant també rebem un copet a l’esquena, algú que aparenta una certa comprensió i sembla estar disposat a acceptar-nos tal com som. Aleshores som capaços de deixar-nos portar per l’eufòria d’una victòria efímera, deixar-nos seduir per unes paraules, i veiem totes les gràcies a qui des de l’altre cantó ha fet un petit gest de comprensió o d’acceptació de la nostra realitat. Oblidem la nostra posició de defensa i correm a abraçar-nos a l’amic acabat de descobrir. Els espanyols en canvi (i ja sé que aquestes generalitzacions sempre són una mica caricaturesques), acostumen a actuar amb molta més sang freda. És justament quan veuen que el seu adversari s’estova, quan veuen que estan guanyant la batalla i que ja li tenen el peu al coll, que acaben de clavar la darrera estocada, en el millor estil torero.
Posem algun exemple. Totes les dades objectives indiquen que el català es troba en un clar retrocés (territorial, d’àmbits d’ús i en percentatges de població catalanoparlant), des del Govern es renuncia fins i tot a fer complir la legislació vigent, l’Estatut o la llei de política lingüística, i des de les institucions, dels mitjans de comunicació, del món acadèmic o de la societat civil, ens limitem a fer elogis de la diversitat que inclou, naturalment, el castellà al mateix nivell que el català. Si la situació fos a l’inrevés, de ben segur que la nostra resposta seria fer unes passes enrere en consideració a qui pot estar en situació de feblesa (i ja costa imaginar el castellà en situació de feblesa respecte al català). Però la seva, no. Precisament perquè saben de la feblesa del català, perquè veuen la impotència d’un Govern que no vol o no pot capgirar la situació, precisament per això entenen que ha arribar el moment de clavar la darrera estocada. I d’aquí surt el “Manifiesto”. Cap dels signants del “Manifiesto” no té el més mínim dubte (a no sé que sigui per ignorància supina) que el castellà s’està imposant a Catalunya, i per tant cap d’ells no l’ha signat per a defensar res, sinó precisament com una estratègia calculada d’aprofitament de la nostra feblesa i d’encarar l’atac definitiu. No tenen cap pretensió de defensar el castellà a Catalunya, que ja es defensa tot solet, sinó d’evitar que hi hagi cap resposta, ni cívica ni institucional, a la davallada del català. Entretinguts en respondre el seu “Manifiesto” continuarem sense aplicar la legislació vigent, i sense prendre les mesures necessàries per a salvar la llengua. Caurem en el seu joc de no debatre el que és essencial, la pervivència de la llengua, i perdre’ns en batalles dialèctiques que ells ja saben que no porten enlloc.
És el mateix que passa amb la tercera hora del castellà. A Madrid, ja saben que totes les dades acadèmiques demostren que els alumnes surten a Catalunya amb una millor preparació de castellà que de català (llevat, potser, en l’expressió oral en algunes zones del país), i que aquesta diferència és abismal al País Valencià o a les Illes. Com també saben que a moltes escoles catalanes aquesta tercera hora ja és vigent. Però el decret de la tercera hora no tenia cap intencionalitat acadèmica, sinó estrictament política. D’una banda, demostrar qui té el poder, i de l’altra evitar que es prenguin les mesures correctores adients per a complir amb el que diuen els Estatuts d’autonomia respecte al coneixement que han de tenir de les dues llengües els alumnes que acaben l’etapa d’Educació obligatòria. Així, ens hem embrancat en una polèmica absurda, que ens distreu del veritable objectiu que seria garantir una millor formació dels alumnes. I, fins i tot, com en el cas del “Manifiesto”, és possible que al final ens deixin tenir la sensació que hem guanyat la batalleta.
O posem l’exemple dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Precisament perquè veuen que hi ha una clara regressió en aquests mitjans pel que fa a la defensa d’una identitat nacional de Catalunya, i per evitar que hi hagi una resposta per a redreçar la situació, apareixen les veus que clamen contra la “crosta nacionalista”. “