Literatura catalana moderna - Illes

Els articles de Miquel López Crespí: trencar el silenci 

Per Mateu Morro i Marcé, historiador

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d’un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d’un grup nombrós de narradors va esser una mostra del deixodiment de la literatura mallorquina d’aquells moments, i en va esser un factor d’actualització i d’acostament a la societat. La prosa, amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçà la poesia com a gènere literari estelar, aprofitant el treball d’innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l’afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Carme Riera,  Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel o Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat. [Continuar]

López Crespí en els seus textos literaris transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d’insubmissió, impregnat d’una història a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista; la d’una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d’una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d’una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.

En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària on defensava el compromís social de l’escriptor -segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social- i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d’inequívoca vocació política, missatges d’heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s’aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.

López Crespí escrivia des d’un marxisme obert, creatiu, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L’herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d’una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d’autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d’una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d’utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d’engendrar burocràcies o aparells d’estat policials. El nacionalisme, la vivència d’home d’esquerres, l’oposició a tota forma d’opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d’aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d’una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d’experiències.

Més tard, quan vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva extensa formació literària. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s’hi acaramullaven per tots els racons, i s’hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demnàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d’aquella magnífica biblioteca s’escampàs per aquí i per all’a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d’exemplars valuosos.

La seva capacitat de treball, la seva dedicació a la creació literària com a una activitat digna i humanament alliberadora, el seu compromís amb la gent del poble i amb la seva causa, l’han duit a ser un home de tots conegut, valorat i estimat. En el meu cas no puc deixar de recordar quan en temps de sequera, no com la d’ara, sinó d’una altra molt més greu: una sequera de llibertat, la més llarga sequera de llibertat de la nostra història, aquells temps que les muntanyes no eren ni blaves ni verdes, em demanava a mi mateix com podia ser possible que aleshores, aquí, qualcú tengués l’amplitud de referències culturals i la capacitat d’escriure uns textos que més que res eren un manifest, ple de coratge, desafiant a les forces d’orde, i un clam cap a una nova consciència crítica.  

En Miquel López Crespí és un professional de l’escriptura. L’article periodístic, com ja he dit, no ha restat al marge del seu interès. Fa relativament poc, però, que en Miquel López Crespí s’ha dedicat amb més freqüència al periodisme d’actualitat política. Com sempre que envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec, els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords en el període del Pacte de Progrés (1999-2003). Un tema interessant, però alhora força difícil. Val a dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d’idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d’una posició de compromís personal.

López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia del seu observatori intel× lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d’alliberament. L’arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d’aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d’articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d’en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític d’aquell moment. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció crítica però alhora de compromís, que aquell període hauria d’haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien d’haver definit el pacte dels progressistes i el seu govern. Això hagués permès evitar, si més no, el fracàs d’una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l’esperança d’un nou pacte, hereu i superador dels anteriors.

La situació política de les Illes Balears entre els anys 1999 i 2003 és una continuació, ampliada, del que va existir a Mallorca entre 1995 i 1999. Al seu lloc els acords de 1995 estabilitzaven una situació que s’havia apuntat a partir de 1994 amb el trencament entre PP i UM, després de governar plegats des de 1983 a les institucions insulars. El període 1995-1999, en el qual el conseller de medi ambient Francesc Antich fou l’encarregat de posar en marxa el projecte d’incineradora de residus sòlids elaborat per l’anterior president del Consell Joan Verger, prefigurà quasi fins al detall més mínim el període iniciat a partit de 1999.

La posició dominant d’UM en les dues legislatures té en part la seva arrel en la pròpia correlació de forces, però sobretot en la voluntat política -de banda del PSOE i UM- de constituir un eix estratègic, beneficiós per a les dues forces polítiques, sobre el qual pivotàs tota la situació. El PSOE, des dels anys vuitanta, havia cercat la col× laboració amb UM i ara, a la fi, en tengué l’ocasió. Les aparents renúncies a favor d’UM -primer la presidència del Consell i després tota la institució- han anat acompanyades d’aventatges considerables: en primer lloc consolidar el desplaçament progressiu del PP del control de les institucions -no tant, però, dels seus suports electorals-, d’altra banda tractar d’aturar la continuïtat del biaix electoral a favor del nacionalisme progressista de les eleccions de 1991 i 1995.

Els fets de 1994 i 1995 -trencament entre PP i UM i acords progressistes en el Consell- dugueren a la situació de 1999, caracteritzada a Mallorca per un lent creixement d’UM, pel manteniment o retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds, i per la notable estabilitat electoral del PP a l’illa de Mallorca -però amb pèrdues a les Pitiüses i Menorca-. El Pacte de Progrés, a Mallorca, gairebé no havia erosionat el vot conservador. L’estratègia nucleada pel PSOE i UM hava estat, sobretot, una política defensiva amb la vista posada en les altres forces progressistes més que mo cap altra cosa.

Així idò, després del llarg període de govern d’UCD, del PP i UM, o del PP, no s’obria un període de pactes plenament progressistes, de pactes entre forces d’esquerra i nacionalistes, sinó que s’entrava en una etapa en la qual UM aconseguia seguir governant -com ha fet quasi sempre- i, mitjançant un estret acord amb el PSOE, marcava l’agenda i el tempo de l’acció política mallorquina.

Per entendre les raons que duen a què persones tan diferents en cultura política conflueixin en pactes com l’establert en el Consell de Mallorca o l’entesa Francesc Antich-Maria Antònia Munar de 1999, s’ha de tenir present la naturalesa complexa del món d’UM i el conglomerat d’interessos que aglutina. UM no és un partit en el qual els components ideològics siguin excessivament determinants. UM representa sobretot una manera d’entendre la política, i també d’entendre la relació entre els negocis i la política, que expressa un estadi més elaborat d’allò que en certs moments va representar el canyellisme. Aquesta visió pragmàtica, gairebé mercantilista, de l’acció política la configurà com a una aliada ideal per al PSOE, com abans ho era per al PP. Així, per tant, els anomenats pactes de progrés foren dèbils i contradictoris, mancats de voluntat de trencar amb el model de la dreta i del centralisme, però alhora, no ho oblidem, foren també forts pactes de conveniència, bastant estables, i definiren trajectòries molt més sòlides del que pugui semblar en una anàlisi superficial.  

Res semblava presagiar els resultats electorals del maig del 2003. Ni el treball del Govern ni el de l’oposició pareixia que havien de dur a un desenllaç tan favorable al PP. Sense dubte qualsevol anàlisi que volguem fer haurà de ser complexa: haurem de cercar l’explicació en la política del Govern del Pacte i en la política del PP. Al final, com ja havia passat el 1999, a Mallorca no es va erosionar el bloc electoral conservador. El PP va plantejar la campanya electoral en uns termes catastrofistes referits a la situació econòmica i als efectes sobre ella de la política del Pacte. Ens equivocàrem. Al final qüestions de política turística, urbanística i medioambiental, aprofitant el moment recessiu consolidat l’any 2002 i 2003 foren presentades com a contràries a la reactivació econòmica i com una amenaça per al treball i el futur econòmic de les famílies. La dreta tampoc no va tenir manies en posar enmig de la campanya un intent, molt groller, d’embrutar el debat lingüístic. Tot plegat, aquest discurs agressiu i clar del desenvolupisme econòmic tengué èxit electoral. Suficient com per donar lloc a un Govern amb majoria absoluta del PP i a un pacte amb UM que resolgués cap a la dreta el futur del Consell de Mallorca. Els resultats a Eivissa i Formentera foren de desfeta del pacte progressista, mentre a Menorca l’esquerra mantenia el govern del Consell amb un acord PSOE-PSM.

La gran esperança d’un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d’extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l’islamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d’integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d’una societat europea profundament pluralista. A mi m’ha cridat l’atenció la insistència d’en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l’extrema dreta.

L’exclusió de l’altre perquè és d’un color diferent, té una religió diferent, o parla una llengua diferent, no és compatible amb cap variant del pensament democràtic. En un país on, des del nacionalisme d’estat espanyol, se’ns ha negat tot, fins i tot el dret a existir, podem comprendre fàcilment -perquè la patim en la nostra pròpia carn- la veritable natura del pensament excloent. Un tractament inadequat del problema immigratori o de qualsevol dels problemes derivats de la presència en el nostre territori de persones de diverses procedències ens podria condemnar a la descohesió social i fer impossible qualsevol projecte de redreçament nacional en el futur. El problema nacional a les Illes Balears no és un problema ètnic és un problema de negació de l’exercici de la democràcia. Per això el nacionalisme espanyol, especialment des de la dreta, voldria desacreditar el nostre nacionalisme d’alliberament acusant-lo de xenòfob. Tant Aznar com Felipe González i Zapatero, en nombroses ocasions han identificat el nacionalisme democràtic català o basc amb el nacionalisme agressiu.

No oblidem, tampoc, que el "problema alemany" a les Illes Balears va ser promogut des de les files del nacionalisme espanyol, i una de les finalitats d’aquest moviment en el qual s’hi esmerçaren tants d’esforços periodístics era, al final, criminalitzar el nacionalisme democràtic i encara, per a més sarcasme, culpabilitzar-lo dels possibles efectes negatius sobre el turisme. Altres intents de reiventar el problema xueta tengueren el fracàs més absolut.

Per això aquests tractaments oportunistes i primaris del tema de la immigració al marge de les polítiques econòmiques, territorials, socials i culturals, que s’han d’impulsar, són en certs casos tractaments altament irresponsables i en altres tan sols reaccionarisme pur i dur. I així ho percep i ho denuncia Miquel López Crespí.

L’esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política del Pacte de Progrés, i allò que demanà, des del seu suport crític, als governants del Pacte. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l’experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s’ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s’ha de parlar, s’ha d’entrar en el debat d’idees sense por. D’aquest debat en sorgiran propostes i alternatives renovelladores, la nova política a la qual hem d’aspirar.

Per una nova política

Contra tota forma d’intolerància

La gènesi dels pactes de progrés

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!