Literatura catalana moderna - Illes

La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l’ escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l’ altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors)- Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment- Memòries de Miquel Costa i Llobera –

MADRID

Recordava l’esplet de poemes escrits abans d’anar a estudiar a la capital d’Espanya: “Marina”, “Nocturn”, “Sequedat”, “Recolliment” i, el més estimat, “El Pi de Formentor”… Vaig explicar aquesta sensació de xorquesa a l’amic Matheu: “… des que som a Madrid ni una sola poesía he pogut acabar: aquesta terra es tan seca per la meua vista com pel meu cor!… Ja sabeu les meues impressions en aquesta capital postissa… Lo que si vos diré es que des que som aquí he parlat sempre la nostra llengua, perque visch ab dos mallorquins (Rosselló y Estelrich) amichs d’infantesa… A voltes al teatre hi ha alguna pobre persona que riu al sentirnos, però nosaltres continuam perque encara que se’n rigués tot lo món, parlariam axí com vos va ensenyar nostra mare. No cregueu perque som a Madrid sia renegat de la religió de patria que vaig professar ab ardor. Aquí la confés y la defens, sempre que tench ocasió, devant tothom…”.

Quan vaig arribar a Madrid, la ciutat no m’agradà. Tenia en ment alguna de les realistes descripcions dels viatgers italians i francesos dels segles XVI i XVII. M’impressionà en el seu moment la traducció de les notes que l’any 1594 va escriure Camilo Borghese, el nunci extraordinari del Papa Climent VIII vora la cort de Felip II. El nunci hi anava a demanar l’ajut del monarca espanyol en la lluita de la Cristiandat contra el turc i, burocràcia de l’època, hagué de romandre prop de cinc mesos a la capital abans d’aconseguir ser rebut pel rei.

Madrid ja no era igual que en el segle XVI, però el meu ànim, torbat per greus problemes interiors, era en defalliment constant. Amb el pas dels mesos vaig provar de fugir de mi mateix anant a la recerca de les mundanes diversions existents en tota gran ciutat.

 

Endebades.

 

Les preocupacions que em dominaven, unides a l’efecte del recent abandó dels indrets que havien alletat la meva infància i joventut, pensar en el futur de Can Costa o si podria o no satisfer els desigs del pare que tantes esperances havia dipositat en mi, tot plegat no em deixava veure fredament el que s’esdevenia al meu costat. Una altra persona, algú que no fos d’un tarannà tan introvertit, no s’hauria vist aclaparat de manera tan absoluta per un problema com saber què se’n faria de la meva vida.

 

Com explica Borghese, ben igual que l’efecte que ell sentí segles enrere, totes les cases em semblaren dolentes i lletges. Si en el passat els habitants de Madrid llançaven la brutor als carrers, ja que no tenien ni clavegueram ni excusats, llavors, en el darrer terç del segle XIX, les escombraries, els fems acumulats a cada cantonada, els patis de les cases on s’acaramullaven les classes populars, eren plens de deixalles immundes.

 

A Mallorca, la casa més pobra era un esclat de claror obert a l’infinit. El jornalers més mancats de recursos, la vídua de difícil subsistència, sempre trobaven uns cèntims per a emblanquinar el casot de dalt a baix. A l’estiu, quan el sol queia inclement damunt els silenciosos carrers polsosos de Pollença, la flaire de netedat que sortia de qualsevol cau pobrissó t’omplia el cor de goig.

 

De cop i volta ensopegava amb una realitat inesperada. Aquells primers dies a Madrid em feien pensar en una humanitat privada d’alegria, en l’efecte nefast de les grans aglomeracions ciutadanes damunt l’ànima de les persones. Per places i carrers trobava homes i dones diferents del que sempre havia conegut. Idèntics als pobladors dels barris suburbials de Barcelona.

 

Talment com si ja no poguessin esperar res de la vida. La gent pobra, esparracada, demanant almoina en el portal de les esglésies o estirant la mà davant al portal de les grans cases senyorials, pareixia que mai no havien tengut un somriure als llavis.

 

La misèria esclatant arreu, sense cap mena de disfressa. Eren els mateixos rostres desesperats que havia pintat Goya i que ara, coberts de pols, romanien amagats als soterranis del Museu del Prado. Hi anàrem un matí, just quan acabaven d’obrir, donant una almoina a un dels vigilants.

 

D’amagat del director, a les palpentes pels soterranis de l’edifici, dèbilment illuminats per un llum de carbur, penetràrem en una cambra fosca. Obrint els calaixos d’un vell armari cobert de pols, l’home ens mostrà un caramull de dibuixos que xocaven i feien estremir la meva sensibilitat. La ploma del gran artista ens descobria una Espanya tenebrosa. Quina visió més negativa de l’Església Catòlica! Instintivament, amb por d’haver comès un pecat, en secret, per tal d’amagar-ho als amics, vaig començar a resar el rosari.

 

En els dibuixos de Goya l’Església era representada com a botxí. Rostres diabòlics, clergues al capdavant de les processons del Sant Ofici portant els reus al foc. Autèntica realitat o malson d’un pintor enfollit pel seu odi al que nosaltres consideram etern, la religió, el Papa de Roma, el rei d’Espanya?

 

Potser portava dins el cap la visió de l’ampla mar oberta de Formentor, les pinedes inabastables, el record de temples i santuaris, Miramar, Randa, el Puig, el record de la peregrinació a peu a Lluc que havia fet abans d’agafar el vaixell… Seria mal d’explicar. Més endavant m’acostumaria a la buida grisor de les gran ciutats i ho trobaria ben normal.

 

Madrid m’impressionava en copsar, de cop i volta, com era de lluny de les meves valls, Ternelles, amagada en lo cor de l’alta serra, tot el temps fresca i galana, coberta de verdor.

 

M’entristia. Com podria estudiar com els altres companys de curs sense tenir als ulls les muntanyes cobertes de neu a l’hivern, les fonts que hi remoregen allà dalt entre murtreres perfumades?

 

A la sortida del teatre, a Ca Doña Mariquita preníem una bona tassa de xocolata. Els més aviciats s’entretenien el temps amb jocs de cartes, licors i anant a cases de mala nota.

 

Tenia Mallorca siempre en el cor. Enyorava aquelles roques mig trabucades damunt la mar sense fons on sols passen les ventades, les boires i els voltors…

 

Podria escriure lluny dels indrets estimats? El dubtes no em deixaven dormir. Hauria d’haver continuat al costat de Marià Aguiló, a Barcelona, prop de la gent que parlava la meva llengua i amb la qual podia parlar dels problemes que em posseïen.

 

Recordava l’esplet de poemes escrits abans d’anar a estudiar a la capital d’Espanya: “Marina”, “Nocturn”, “Sequedat”, “Recolliment” i, el més estimat, “El Pi de Formentor”… Vaig explicar aquesta sensació de xorquesa a l’amic Matheu: “… des que som a Madrid ni una sola poesía he pogut acabar: aquesta terra es tan seca per la meua vista com pel meu cor!… Ja sabeu les meues impressions en aquesta capital postissa… Lo que si vos diré es que des que som aquí he parlat sempre la nostra llengua, perque visch ab dos mallorquins (Rosselló y Estelrich) amichs d’infantesa… A voltes al teatre hi ha alguna pobre persona que riu al sentirnos, però nosaltres continuam perque encara que se’n rigués tot lo món, parlariam axí com vos va ensenyar nostra mare. No cregueu perque som a Madrid sia renegat de la religió de patria que vaig professar ab ardor. Aquí la confés y la defens, sempre que tench ocasió, devant tothom…”.

 

Els companys de curs es passaven moltes hores discutint de política, dels programes dels partits, de la revolució de 1868, de la República i de les idees més exòtiques i dissolvents que just havien acabat d’arribar de París o d’Anglaterra. Se sabien de memòria la vida i els fets de Prim, Serrano o Topete. Altres encara aprofundien més en el debat, contant detalls que a ells els semblaven importantíssims sobre una acció dels generals Dulce, Bedoya, Nouvilas o Rafael Primo de Rivera.

 

Juan de Monteagudo, un jove estudiant de Talavera de la Reina, sempre era a punt de provocar-me amb la narració, no sé si fictícia o real, dels amors de la reina Isabel II.

 

Mai no vaig voler mirar els dibuixos obscens que es passaven entre ells i que servien per a riure de monarques, clergues i militars.

 

Sortosament per a la meva ànima i per a la pau del meu esperit, aquells debats eterns i sense sentit em deixaven fred. Tenia encara els ulls plens de les blaves planures contemplades des de Formentor. El pinar que es desplega davall els nostres peus onejant… A Mallorca. ho vaig deixar escrit en el poema “Damunt l’altura”, “tot viu, tot alena i canta, canta l’himne de l’amor…”.

 

Mallorca en el cor.

 

Al Carrere de Bordadoras havia trobat uns llibreria de vell que, a preu mòdic, em permetia trobar llibres curiosos. Una Historia verdadera de la Inquisición, de Francisco Javier Rodrigo, que em subministrà material vàlid per a les discussions amb els joves krausistes que m’envoltaven. El Viaje al Oriente, de Lamartine, que em feia somiar impossibles viatges a Grècia, Istambul, Palestina, Siria o Egipte.

 

Qualsevol llibre dels que havia duit de l’illa, Schiller, Goethe o Aribau, eren més útils al meu esperit que no pas tanta absurda discussió. N’hi havia alguns que es passaven la nit sencera provant d’analitzar els motius de l’ensorrament de la República; els fonaments que sostenia cada facció i donaven sentit, pensaven, als fets més remarcables de cada cabdill.

 

Ningú no s’hi entenia. Cada simpatitzant d’una fracció política carregava la culpa del desastre revolucionari als altres. S’insultaven més entre ells que no pas al pretès enemic de tots plegats: la monarquia i l’Església Catòlica. L’atomització de les forces polítiques espanyoles només podia ser estudiada per un especialista en les més complicades filosofies esotèriques. Per a gent de la meva formació, provar de destriar la diferència entre progressistes radicals i conservadors, entre alfonsins, carlins, montpensieristes, amadeistes i isabelins i, per la part més anticatòlica del ventall, entre republicans unitaris i federalistes, entre benèvols i intransigents, entre socialistes, krausistes, anarquistes i altres idees responsables de la cremada d’esglésies i convents, era completament impossible. No m’estranyava gens ni mica, en oir tanta xerrameca buida que, finalment, en vista de tan gran desgavell, el general Pavía hagués d’entrar amb el cavall dins el Parlament de la Nació per a foragitar a tota aquella avorrida colla de xerraires.

 

Quadrado, anys més tard, em donà l’explicació adient del que significà de veritat el desgovern que precedí la restauració. -La llibertat esdevé sovint llibertinatge. L’anarquia s’apoderà d’Espanya. Els soldats no obeïen els oficials; els clergues eren escarnits i els creients insultats. Es cremaren esglésies, obres d’art de valor incalculable. Sorgí un ferotge cantonalisme que amenaçava dividir l’Estat. L’exèrcit ‘independent’ de Cartagena inicià la marxa per a conquerir Madrid. Les potències enemigues, França, Anglaterra, fins i tot Portugal, eren a l’aguait del que podrien treure de la divisió de la nostra nació. Masses d’afamegats assaltaven els rics. Agents de la Internacional hi vengueren en secret a atiar l’odi entre les classes socials. Els bancs eren robats. No existia cap mena de seguretat per a la gent honrada. Maçons i carbonaris, anarquistes i socialistes trobaren que havia arridada l’hora d’una revolució més sagnant que la de França de 1789 o la més recent, la de París de 1871. Imagina una nova germania amb molta més força encara. Fins i tot els mateixos republicans arribaren a copsar que el govern era inexistent i el desordre regnava arreu. Era el moment de salvar la civilització, el cristianisme, la santa propietat. Per això el recurs salvador a l’exèrcit. Sortosament els temps obscurs han finit. Resten els carlins. Grups alçats aquí i allà. Però el perill més important restà conjurat quan el general Pavía dissolgué les Corts.

 

Cal dir que, de tots els debats per a provar de mudar el món sense recórrer a la religió, em resta, per molts d’anys, una idea clara del que jo no volia per a Pollença ni per a Mallorca. De cop i volta vaig copsar tot allò de negatiu que ens podia portar la moderna civilització, les pernicioses idees que, duites per agitadors estrangers, pugnaven per trasbalsar la pau en què històricament havien viscut els nostres pagesos i obrers d’ençà generacions i generacions.

 

Va ser la fe inculcada per la mare, els sans consells del pare i de l’oncle, l’ambient piadós, el contacte amb la gent senzilla i amable del meu poble, el que mantengué el meu esperit ferm i alerta davant les perilloses incitacions que des de tots els indrets de la gran ciutat.

 

Tampoc jo no era cap exemple de bon d’estudiant.

 

Anava a les classes de dret mercantil quan la son m’ho permetia. A disciplina hi compareixia alguna vegada perquè Lafuente, el professor, em divertia amb les seves indirectes i entortolligades exposicions. A Conde no el podia suportar; ho deixava per als autèntics estudiants, aquells que mai no s’avorrien. Tot el món dels procediments em deixava gelat. No hi havia manera de penetrar en unes matèries que, ara que han passat els anys, constat que no eren fetes a la meva mida ni a la del meu esperit.

 

La carrera de misser, ho he explicat sovint als amics, no era del meu gust i no anava quasi mai a les classes tal com era la meva obligació.

 

Quant temps perdut! Quina disbauxa existencial! Els dos anys d’estada a Madrid em convertiren en un visitant quasi diari dels concerts del Teatre Real. Tampoc no perdia cap estrena al Variedades, on m’entretenien i em feien oblidar les absurdes converses dels republicans, els acudits d’en Lujàn, en Riquelme i altres còmics del moment.

 

Després de la xocolata a Ca Doña Mariquita tornava, serè, a la pensió i em passava la resta de la nit llegint els clàssics. Horaci, sempre els poemes d’Horaci que em recitava de memòria, davant la badia de Pollença o anant a pescar, quan sortíem amb l’oncle Miquel Llobera de Cala Sant Vicenç.

 

Tampoc no les esburbades declaracions dels companys d’estudis, ni hi creia. Per l’afectació, la manca de formació, el desconeixement en les matèries que de boqueta provaven de defensar, copsava el que hi havia de fals en tot el que, de forma una mica infantil i esburbada, predicaven. En el fons, i era humanament comprensible, aquelles nits d’eterna discussió provant de canviar el món des de la taula d’un cafè eren expressió de la força d’un jovent que, la majoria, teníem vint-i-un i vint-i-dos anys.

 

Debatre fins a caure rendit per la son, estudiar de bon de veres, anar a les cases de mala reputació, llegir durant hores i hores… Els entreteniments eren aquests i no uns altres. Es tractava d’anar passant els dies. També n’hi havia de més granats, mals estudiants com jo mateix, que, vivint de les rendes de la família, es passaven els mesos anant de teatre en teatre i de tertúlia en tertúlia.

 

No es podia esperar res d’uns homes de consciència tan dèbil. Desenfeinats que maltractaven el criats, els jornalers de casa seva, sense saber d’on provenien els diners que els enviava la família, volien, emboirats per l’alcohol i dies de no dormir pretenien acabar amb la unitat d’Espanya proclamant la República Federal.

 

M’avorrien.

 

Em feien riure els krausistes de cafè. Senyorets de sabates llustroses i vestits i abrics fets a mida, amb la millor roba venguda d’Anglaterra, amb rellotge de cadeneta d’or penjant del guardapits, volien acabar amb la propietat privada, repartir les terres entre la pobrissalla, donar les fàbriques als obrers, tancar els convents i les esglésies i, com els jacobins a França en temps del reialme del terror, el 93, després de cremar les sagrades imatges dels temples, entronitzar, talment com si es tractàs de la Mare de Déu de Lluc o la Moreneta de Montserrat, una dona nua, qualsevol meuca del carrer, batejada amb el nom de Deessa de la Raó.

 

Aventurers.

 

Xerraven per xerrar.

 

Tots aquests allots de bona família, fills, com jo mateix, de grans propietaris, vivien uns anys de folla disbauxa juvenil abans de posar-se al capdavant dels negocis familiars. Amb el temps em vaig assabentar que algun dels més agosarats en les propostes socialistes era fill d’un conegut aristòcrata andalús amb molts d’ingenios a Cuba.

 

Defensors de l’abolició de l’esclavatge a Puerto Rico, en el fons s’havien enriquit a força de carn esclava, de rius de sang, de fuet i cruels martiris exercits damunt una població sense cap mena de drets.

 

Com m’havien de convèncer de les seves idees si jo sabia prou bé d’on procedien, per què podien estar anys a Madrid, desenfeinats, sense estudiar. I, en el fons, tampoc no els podia criticar gaire.

 

En efecte. Què feia jo mateix, a la capital d’Espanya? Quin profit treia dels esforços i illusions del pare?

 

L’andalús m’ho digué un dia que sortíem plegats del teatre.

 

-No et pensis que tu ets gaire diferent de nosaltres. O d’on et penses que treu els diners que malgastes a Madrid, el teu pare? Quants d’homes i dones treballen per a vosaltres a la possessió de Formentor?.

 

Em feia empegueir. Endevinava la part de raó que tenia. L’andalús em mirava sorneguer, segur de la victòria aconseguida damunt el meu esperit.

 

Amb els anys, tots aquests menjacapellans, la munió de jacobins d’influència krausista que estudiaven amb mi, acabarien lloant les severíssimes ordres que Weyler donava a Cuba per a acabar amb els independentistes insurrectes. Tots plegats, quasi sense cap excepció, justificarien allò que de joves pretenien enderrocar, oblidant-se de les proclames enceses de la seva joventut madrilenya. L’un darrere l’altre, pregant per ser elegits en les llistes dels lliberals o dels conservadors, demanant un reforçament dels poders de la corona, una intervenció més activa de la Guàrdia Civil contra les colles de bandolers que, des de les muntanyes, davallaven als cortijos a robar i atemorir els propietaris.

 

Pensava que era millor no encalentir-me el cap amb la buida xerrameca dels enemics de la religió.

 

A l’Ateneu de Madrid vaig assistir a algunes conferències dels seguidors més destacats del krausisme espanyol. Julián Zurita era un dels deixebles més reconeguts del famós Sanz del Río. Aquest, Julián Sanz del Río, qualificat d’antiespanyol pels bons catòlics, creà una autèntica escola que, per a desgràcia de la fe, s’amplià i consolidà al llarg dels anys.

 

Remordiments.

 

Sempre he passat pena per haver assistit a les conferències de l’Ateneu. Vaig estat a punt de perdre’m. En el fons, amb el temps sempre m’ha preocupat el que pogués restar-hi de panteisme dins el meu esperit. En Joan Rosselló m’ho havia retret en més d’una ocasió. “Els teus poemes a la natura tenen un fort posat orientalista. Les teves acurades descripcions dels estimats paisatges de la nostra Mallorca et deixen un regust especial dins l’esperit. Com si, exaltant la bellesa del pi de la ribera, de la Vall de Ternelles, sent sensible a l’abisme del blau que ens envolta a Mallorca, cantassis a una estranya energia còsmica, a un impersonal déu de la natura. Com si l’esperit de l’home fos el paisatge. Es substitueix la redempció mitjançant la revelació per l’adoració de les muntanyes, el remor dels ocells, la font on raja l’aigua clara, les serralades, talment gegants adormits, la mística de les dones d’aigua… Ho has pensat cap vegada? No t’adones que sovint sembles retrocedir, i sé que exager, però t’ho havia de dir per fer-te conscient del perill, a un cert panteisme naturalista, a l’eco d’antigues religions paganes substituïdes des de fa tant temps pel cristianisme?”.

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!