El bloc d'Andreu Mas

Sobretaula. Diumenge. Gent de carrer parlant de política. Algú comença a parlar sobre la immigració. Un dels tertulians resumeix la seva posició en aquest tema amb una frase lapidària: "Jo no sóc racista, sóc ordenat". O sigui, cadascú a casa seva. Els d’aquí, aquí i els marroquins al Marroc, els paquistanesos al Paquistà i anar fent. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. Com la recollida selectiva. Per a més d’un, ben bé és parlar del mateix.

Hi ha coses que en el context distès del moment del cafè, copa i puro són dites mig seriosament mig en broma, però que diuen molt del que parla. En el cas d’aquest sorprenent paio ordenat -una persona jove, per cert, que va ser represa pels seus contertulians-, hi trobem el rerefons del que pensa força gent del país, però que potser expressa amb menys gràcia. L’arribada de les onades migratòries i la incapacitat del sistema polític de donar resposta als problemes que això comporta a causa de la seva dimensió alimenten un sentiment racista que es va filtrant a la societat. Precisament, mentre es produïa aquesta sobretaula, a Vic en feien una altra els dirigents de la Plataforma per Catalunya, el partit que encapçala Josep Anglada. Una organització xenòfoba que el 2003 va assolir quatre actas de regidor (Vic, Manlleu, Cervera i El Vendrell) i que el dia 26 passat va celebrar el seu tercer congrés a Vic. Anglada està convençut que millorarà el resultat de fa quatre anys i el cert és que les circumstàncies l’afavoreixen: el creixement de l’abstenció, l’atomització del vot, el cansament del sistema tradicional de partits, la concentració de la immigració nouvinguda en alguns pobles i barris del país li són un vent favorable. La resultant: encara veurem en alguns ajuntaments racistes ètnics i racistes lingüístics asseguts banda per banda, malgrat que no seran molts ni en tot el país. Si es produeix aquesta situació, tan de bo sigui per veure’ls asseguts a la banqueta de l’oposició.

No es tracta de posar-se apocalíptic, però aquest sentiment que alguna cosa no s’està fent bé a Europa pel que fa a la gestió dels nous ciutadans vinguts d’Àfrica i Àsia i que això genera una reacció feixista és d’una evidència palmària. La setmana passada, Le Monde publicada els resultats d’un sondeig que dóna a l’extremista Jean-Marie Le Pen el doble d’intenció de vot que tenia el 2002 abans de les eleccions a la presidència de França. A cinc mesos de les eleccions, arriba al 17% en intenció de vot, malgrat que ha estovat el seu discurs per atreure votants menys extrems i més centrats; dit d’altra manera s’està sarkozytzant. Sembla difícil que si Le Pen assoleix els 500 avals de càrrecs electes que necessita per poder-se presentar aconsegueixi donar la campanada i desbancar en una segona volta un dels dos candidats com va fer el 2002, quan va deixar Lionel Jospin a la banqueta i es va disputar la presidència amb Chirac. A dia d’avui, Segolene Royal i Nicolas Sarkozy (un d’aquests paios ordenats…) tenen una intenció de vot que volta el 30%, i que és lleugerament favorable a la primera dona que obta a la cadira de l’Eliseu.

Sembla, doncs, que a Catalunya i a França aquestes són dues infeccions controlades o, en el cas català, políticament molt localitzades. Ara bé, el realment perillós és que el discurs vagi quallant en la societat, fins al punt que alguna força de les majoritàries tingui la temptació d’incorporar-lo al seu corpus ideològic -més edulcorat, però- per evitar les fugues de vots que tendiran a incrementar-se en el cas que l’abstenció continuï creixent. L’antídot? Més polítiques socials, més diligència amb la immigració il·legal i més pedagogia de país, que també ens cal conscienciar qui arriba que en qüestions culturals hi ha d’haver reciprocitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!