Arran de l’article que vaig publicar a El Punt que portava per títol Badalona no decideix, i que també vaig recollir en aquest bloc, he rebut diverses trucades i n’ha fet referència en el seu bloc el reconegut blocaire badaloní i amic Oriol Lladó. Voldria recollir algunes consideracions que han fet uns i altres i fer petites matisacions a les seves aportacions al debat.
El primer que m’han fet avinent és que a la ciutat hi ha gent que
treballa activament pel dret a decidir i per aquest motiu
han trobat injust el meu article que, no cal dir-ho, era una provocació
en tota línia. Demano disculpes a qui s’hagi pogut sentir ofès perquè en cap cas he volgut menystenir el desinteressat treball que molta gent fa en el procés de construcció nacional. Sense voler entrar en el detall d’alguna de les
converses, m’expliquen que el grup Badalona decideix no ha reeixit
perquè ha fallat l’organització i perquè més que consensuar voluntats, els
seus impulsors pretenien tirar pel dret sense establir massa consensos,
cosa que ha fet que l’invent s’hagi anat en orris. És de lamentar,
doncs, que personalismes mal entesos i un entusiasme poc raonat no hagi servir per establir ponts de diàleg que hagin permès triar endavant una iniciativa que Badalona necessita. Dit això, comparteixo que potser ara no paga la pena perdre-hi més temps i que el que convé és mobilitzar la ciutat per la recollida de firmes de la IP, que hem d’aconseguir que sigui un èxit a Badalona. Aquesta, doncs, pot ser una oportunitat per esmenar l’errada. Si que voldria contestar específicament, i amb l’ànim més constructiu del món, algunes de les coses que diu l’Oriol a l’escrit Badalona decideix cada dia. Ell afirma que «molta gent treballa per una ciutat millor», cosa que, reafirmo, jo mai he qüestionat. Diu l’Oriol que la iniciativa de les consultes «no convenia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal. Els que ho veien més clar, però, on eren?». És legítim que hi hagi gent que no comparteixi l’estratègia, i pel que fa al cas dels que ho veien més clar sembla que eren al Facebook i ningú els va fer cas. Jo també em pregunto on era altra gent -era el que em preguntava al meu article- i pel que fa on era jo és sabut: a 100 quilòmetres de distància. Finalment hi ha un parell de frases finals que haig de dir que em saben greu personalment. Quan diu que «Iniciàrem el procés quan ho convinguem entre tots. Sense pressions, amb temps suficient per fe bé les coses, sense que ens hagin de donar lliçons d’inflamat -però volàtil- patriotisme». Doncs bé, el meu no és un patriotisme volàtil -hi ha trajectòries personals que avalen el patriotisme de cadascú- ; ni més inflamat del compte -cadascú s’expressa amb la vehemència que vol- i no crec que el lliure dret a opinar hagi de ser entès com una forma de donar lliçons; si més no aquesta no era la meva voluntat perquè la gent ja és prou gran per no necessitar lliçons de ningú. Finalment afirma que «ens caldran mans, aquí; no només ‘cronistes’». Cadascú fa les aportacions que el seu temps i la seva ubicació personal, professional i geogràfica li permeten. I cap d’aquests esforços pot ser menystingut. El país necessita tothom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Andreeeeu… en cap cas discutia el teu patriotisme ni la teva dedicació a la ciutat (qui sóc jo per fer-ho amb tu o amb qualsevol altre?). Però és que, a més, això és especialment absurd amb una trajectòria com la teva, tan plena d’idees i iniciatives ciutadanes (Joves Conspiradors, Universitat de Bdn, etc… per no parlar de la teva feina de periodista a El Punt). Ens caldran mans, no només cronistes, sí; entenent que els ‘cronistes’ també ens caldran però que el repte avui no és en tenir la idea, és en saber/poder executar-la. Això és el difícil, aquí és on fallem.
I pel que fa al patriotisme volàtil… disculpa l’expressió pseudopoètica i una mica tronadeta (a aquestes altures). Jo també en sóc víctima, no et pensis. De fet, parlava en general, aquí (disculpa, perquè realment no quedava prou clar). No és un mal que pateixi una o dues persones, d’alguna manera el patim tots (m’hi incloc, ja ho veus).
El repte és en la consistència dels projectes a llarg termini, aquí és on jo i Òmnium (i tants altres) intentem treballar. I no és fàcil, i no sempre ho fem bé.
Ah, i benvingudes les lliçons (i les accions!)… i respecte els 100 quilòmetres… sí, això també hi ha fet, al voltant de la consulta hi ha hagut un viu i molt interessant debat, i que malauradament no ha tractat cap mitjà. Llàstima.
Salut,
Disculpeu que irrompeixi en el debat (i faci servir esporàdicament blocs d’altri per a fer-ho), però trobo que el aquest (el debat) és molt interessant.
Alguns dels elements que hi han sortit, bàsicament la descripció de les mancances local, fins ara només s’han estat discutit en àmbits restringits. És una cosa que a mi, personalment, em resultava incòmoda. Però probablement tenia una justificació que ara no estic en condicions de qüestionar. Però segurament ha perdut el sentit. El què és important, per a mi, és que s’hagi obert el debat.
En aquest sentit, saludo el teu l’article al Punt i la provocació que representa. Tot i que estic d’acord, en molt bona part, amb el què planteja l’Oriol, també estic d’acord en bona part dels teus plantejaments. Incloent-hi la part més crítica.
Hi havia algun fragment de l’article clarament basat en una certa desinformació, per bé que no estem parlant d’una desinformació total, i que el sentit de l’article no era pas informar si no fer arribar una opinió. Aquests elements ja han estat matisats, i ara podem situar millor el debat.
Estic d’acord que una de les qüestions que poden fer desencallar aquesta situació sigui la IP i la recollida de signatures. A Badalona, hi ha moviments en aquest sentit, i alguns sectors n’hem anat parlant.
De tota manera, volia fer-vos arribar que allò que crec que cal per a superar definitivament aquesta «anomalia» que tenim (o almenys per a provar de fer-ho) seria un moviment badaloní, de base, per l’autodeterminació. Dit així, potser sona a política ficció, però els esdeveniments em porten a pensar que les condicions hi són.
Penso que cal crear un grup més o menys estable, divers ideològicament, però que sigui capaç de recollir, impulsar, reimpulsar, coordinar… tot col·lectiu, persona o iniciativa de Badalona favorable a un procés democràtic per l’autodeterminació. Procés que, al meu parer, és el que cal engegar un cop constatada la impossibilitat de reformar Espanya.
La IP i les signatures estan molt bé, caldrà fer-ho, però penso que cal que quedi alguna cosa després de totes aquestes campanyes.
Bé, és molt limitat haver-ho de discutir per aquí, i no us vull donar la tabarra. Però us volia traslladar la meva opinió que estaria molt bé de crear sinergies (cooperació) en aquesta línia. Si és que estiguéssim d’acord en això, és clar.
Si no, ja ens anirem trobant de campanya en campanya. Intueixo que n’hi haurà unes quantes.
Finalment afirma que «ens caldran mans, aquí; no només ‘cronistes’».
Cadascú fa les aportacions que el seu temps i la seva ubicació personal,
professional i geogràfica li permeten. I cap d’aquests esforços pot ser
menystingut. El país necessita tothom.
Bé, bé, bé….
Hi estem anant però ho hem de fer bé. Ja hi ha converses prèvies i contactes per tal d’evitar començar la casa per la teulada i per establir uns rols de col·laboració que després no generin entrebancss que ens malmetin la feina.
Ja va bé que en parleu i que en parlem. Molt aviat començarem a concretar i, aquesta vegada sí, hi haurem de posar tots el coll, el cap i les ganes.
I espero que els cronistes tinguin més feina que mai. Caldrà molt el seu esforç.
Tots a una i som-hi!