El bloc d'Andreu Mas

Darrera entrada al Diari de campanya que aquests dies he publicat a El Punt. Una reflexió sobre la necessitat d’acabar amb la barbàrie mitjançant el diàleg.
Dia 17. Morts sobre la taula. Ara ja no són paraules en un debat. No són una estadística comparativa que permet gallejar de quants n’he tingut jo i quants tu. L’assassinat ha estat brutal. Ho són tots. I és maquiavèl·lic perquè busca, calcant l’esquema de fa quatre anys, tenir una influència política. Discutíem divendres amb uns companys si l’assassinat motiva els ciutadans a anar a votar o canviar el vot, en el sentit de reforçar els sectors que prediquen més mà dura; que és, de facto, l’objectiu d’ETA. Coincidíem a esperar prou maduresa dels votants per no deixar-se manipular pels etarres. I fèiem una reflexió: què hauria passat si el procés negociador hagués anat endavant? El PP sempre va torpedinar les converses i ETA va fer el mateix. Els uns busquen una victòria policial i els altres política. La pau és l’única victòria possible, i la manera de cercar-la és un diàleg sense condicions. Amb els amics has de parlar i, amb més motiu, amb els enemics. Ara, les declaracions de sempre: «ETA està vençuda» (doncs, com pot matar?), «Els demòcrates estem units» (però fan declaracions separadament), «…» (declaracions d’ANB…). Retòrica per a hemeroteques. Tot polític que vulgui la pau té l’obligació de propiciar-la i convidar fins i tot els assassins a asseure’s per negociar, sobre la base que el problema restarà etern si ningú no vol revisar plantejaments. Per fer-ho possible, cal que els demòcrates estiguin disposats a ajudar-se, però hi ha massa egoistes per donar una oportunitat a la pau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!