El bloc d'Andreu Mas

Aquesta és l’entrada d’avui del meu Diari de Campanya a El Punt. Analitza les paraules del President Pujol d’aquests darrers dies, on crida a una mobilització de la societat civil catalana com la de principi dels anys vuitanta.
Dia 16. Catalunya i Espanya davant del mirall. Com es reconeix cadascuna? Entre els dos grans partits hispànics, vista la campanya, no hi ha tantes diferències. El pinyol és el mateix. La creença que l’Estat és un i indivisible, que és una nació (abans hi afegien «de destino en lo universal»), la comparteixen. No hi ha la voluntat de fer un nou plantejament d’Espanya. Per què arriscar-se a fer-ho si els votants espanyols no només no ho demanen sinó que ja els està bé l’Estat que tenim?

I Catalunya, nua davant el mirall, qui és? No ho sap. Els seus polítics no es volen posar d’acord amb una definició per por de perdre les seves posicions. Aquestes eleccions podrien ser transcendents per al futur de Catalunya si el país ho volgués, però els partits no saben què fer. Ho comentava un tertulià a la ràdio ahir al matí: aquest és el primer cop des de la transició que CiU pot tenir una influència realment decisiva, però no se’ls veu molt motivats. I no és per la malaltia de Duran. Dubten.

El pare Pujol fa dies que predica que entrar a l’executiu de ZP seria un suïcidi polític amb els socialistes governant a Catalunya. Ho seria. I pactar amb l’anticatalanisme, amb el PP, és fer el mateix. CiU es conformarà a donar suports puntuals des de l’oposició? Ser o no ser. El dilema és tan gran que el president Pujol insta la societat civil a «aixecar-se com ho va fer el 1980» i confia en la confluència dels grups catalanistes per canviar el futur. Pujol fa una crida a tornar a la resistència civil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!