El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l’article que avui he escrit a la contraportada de l’edició del Barcelonès Nord d’El Punt. En ell em pregunto en veu alta on hi ha la saba nova que hauria de renovar el teixit associatiu i polític de Badalona.
 
Fa pocs dies, la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona, la FAVB, va presentar l’anomenat Fòrum BDN, concebut, diuen, com un nou espai de debat i reflexió ciutadana. Els impulsors del projecte són la gent més granada de l’associacionisme veïnal i polític badaloní: Manuel García Carmona, Diego Guerrero, Julio Molina, Fermín Casquete, Toni Barbarà i Joan Soler i Amigó, entre d’altres. Una trobada de vells rockers. S’acostuma a dir que els músics que es reuneixen per fer uns quants bolos ho fan més per diners que no pas per un afany bucòlic o nostàlgic. Pel que fa al que ens ocupa, aquesta trobada d’històriques patums es podria dir que es produeix amb la intenció de recuperar presència pública o influència política –o en certs casos mantenir-la o, fins i tot, incrementar-la–. També és veritat que els retrobaments, siguin o no de conveniència, han produït excel·lents fruits musicals; també els poden produir socialment. Ja ho veurem; és qüestió de temps.

Si més no, hi ha una pregunta que Badalona s’ha de fer: on és la gent? Entre els 216.201 habitants de la ciutat, anxovats en 21,2 quilòmetres quadrats no hi ha ningú més que els de sempre? I això val tant per a les associacions de veïns com per a les culturals, com per a la política com per als opinadors. La ciutat presenta un encefalograma pla i no es pot dir que és culpa de l’Ajuntament, que sempre és l’excusa còmoda i recurrent. El 2001, que és l’últim any del qual hi ha dades disponibles a l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), teníem 14.029 estudiants universitaris, poc més de 4.000 més que sis anys abans. Hi ha, doncs, més gent a Badalona amb un nivell alt de formació, que se suma a la que ja estava incorporada al mercat de treball. Se suposa que aquesta gent que té un accés superior al coneixement té més possibilitats que altres d’accedir a la informació, de formar-se una opinió i d’expressar-la. Es pot arribar a dues conclusions: primera, que s’han format una opinió de la seva ciutat i han decidit no participar en res perquè en tenen un mal concepte; segona, que ni tan sols s’han format una opinió sobre Badalona perquè no els interessa el lloc on viuen. Sent benvolents fem una tercera lectura: els joves estan massa ocupats trobant sortides professionals, buscant lloc on viure o solucionant la seva quotidianitat que no tenen temps, ni ganes, per invertir en la ciutat. Possiblement hi ha una barreja de les tres causes i d’alguna més que s’hi pot afegir, però en qualsevol cas es constata que la voluntat de compromís social o és interpretada d’una manera diferent a com s’entenia durant la transició democràtica –i es reserva per a un àmbit més restringit– o ja no hi ha voluntaris per transformar la realitat.

La ciutat ens caduca i hauríem de posar-hi remei. Potser el que pot fer l’administració local és estimular determinats centres nerviosos socials, com ara les escoles, per aconseguir que es desvetllin algunes consciències que potser podrien prendre relleu a les entitats o crear-ne de noves si veiessin que Badalona els necessita. Per aconseguir-ho és fonamental el paper de les noves tecnologies, que és l’eina que els joves de la vila fan servir. Badalona fa temps que, per molts, ni tan sols és el límit entre Pep Ventura i el carrer d’en Prim, sinó que la ciutat és un continu virtual que no té cap mena de frontera. És aquí on s’han d’anar a buscar els nous lideratges que el municipi necessita per regenerar-se i reinventar-se. El capital social és indispensable per millorar Badalona, tot i que al poder li faci por.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!