Algú em va deixar una vegada un comentari dient-me, com si fos un insult, que volia assemblar-me al Salvador Sostres. Llavors, no sabia qui era aquest senyor, i no vaig pas ofendr’em, tot i que alguns dies compro l?Avui, ja que la seva columna és a la secció de passatemps i entreteniments diversos, i mai no m?hi havia fixat. Un dia vaig associar el seu nom amb aquell insult del meu bloc i va picar-me la curiositat. Si no ho recordo malament, el senyor Sostres criticava l?excessiva durada de les vacances escolars i abogava perquè els nens, a partir d?una determinada edat, haguessin de treballar durant l?estiu. L?edat que ell considerava oportuna eren els sis anys. M?ho vaig haver de llegir dues vegades perquè primer em va semblar que havia copsat la ironia, però, si no vaig errat, ho deia de forma totalment seriosa.
Des de llavors he llegit algunes de les seves columnes, que configuren una ideologia més aviat atípica. Barreja l?independentisme amb el bel.licisme, el tradicionalisme amb l?antisocialisme, és més aviat homòfob, classista i masclista, i partidari del capitalisme salvatge. A vegades es mostra abatut per les crítiques generalitzades de que és objecte i del consequent ostracisme social, i ho atribueix a una conspiració planetària contra la seva persona? La veritat és que no he llegit prou per definir-lo correctament, però sí que goso dir que sigui el que sigui, ho és radicalment, i que té la dèria de ser políticament incorrecte.
Si idelògicament deu fer falta aprofundir en la lectura dels seus interessants articles, donada la heterodòxia (diguem-ho així) dels seus plantejamente, psicològicament respon un estereotip molt clar. És el tipus de persona que necessita compulsivament cridar l?atenció, que necessita ser observada i convertir-se en el centre d?atenció, encara que sigui posant-se ell mateix en ridícul. Els moderns li dirien freaky, però jo crec que el que més l?escau és bufó, perquè un freaky és el que s?obsessiona amb un tema fins arribar al ridícul, mentre que un bufó és el que busca deliberadament el ridícul per posicionar-se al centre de les mirades.
Cal dir que el tal Sostres aconsegueix el seu objectiu, perquè la seva columna està invariablement entre les tres entrades més visitades de l?edició digital de l?Avui, el seu bloc està al capdemunt del hit parade, i per molt que el propi diari se?n en fumi confinan-lo al racó dels passatemps, la cotització del seu lliri deu ser elevada.
Aquest senyor, segons el meu punt de vista, és un producte de l?era d?internet. A la xarxa no valen les opinions ponderades i equidistants, calen idees fortes i polèmiques, perquè el lloc de redactor dels editorials de La Vanguardia, dels discursos del rei o de full dominical ja està agafat fa temps, i el sou que paguen per fer-ne ja no és el que era. Fa deu anys, algú tan grillat com el Sostres no hagués trobat feina de columnaire enlloc, perquè els mitjans tenien els seus compromisos amb els poders polític i econòmic, però a la xarxa no es deu als poders tradicionals i per fer-te un racó has de dir coses originals de debò.
En fi, visca la llibertat ? encara que, noi, això que els nens treballin als sis anys, potser podriem deixar-ho per més endavant?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Primer, felicitats per l’anàlisi d’en Sostres. Genial, no hi podria estar més d’acord. Per no agradar-te els cocodrils, no ho has fet gens malament!!
La part que més m’ha agradat és en la que dius que "segons el meu punt de vista, és un producte de l’era d’internet". S’acosta molt a el que comentava la meva ex-profesora de català, furiosa, cada cop que el llegia: que abans els pallasos no trobaven feini ni al circ, hi haria n’hi havia escrivint als diaris.
No sé a tu, però a mi em recorda un ex-blocaire de Vilaweb, amb un pseudònim lleugerament macabre, les heterodòxes opinions del qual tampoc deixaven ningú indiferent… coses dels temps que córren, suposo