O la pobresa del nivell intel.lectual del país
El ciberespai te l’avantatge que com que no depens dels lectors o dels oients pots criticar els defectes col.lectius sense por de quedar-te sense feina. Als mitjans pots llegir crítiques a la classe política, als grans empresaris, als rics, però difícilment trobes ningú que es fiqui amb el país. A tots els que acusen els polítics de corruptes, no han pensat mai que el que és corrupte és la gent del país i que els polítics només són els més espavilats de la colla? No serà que tenim els polítics que ens mereixem?
El nivell de discussió intel.lectual és d’una pobresa que fa venir ganes de plorar, i això no fa més que anar contra els propis ciutadans.
Explicaré un exemple del passat recent. Des que jo era jove venia sentint dir que el món era molt competitiu i que si no m’espavilava em quedaria a l’atur. L’atur era l’amenaça universal que servia per pressionar la gent de la meva generació per pencar més i acceptar salaris més baixos. Això va durar anys i anys, i semblava que, simplement, era un problema irresoluble. Des que l’any 82 el PSOE va prometre 800.000 llocs de treball i va fracassar estrepitosament, ningú no prometia res. Conformeu-vos, això de l’atur no hi ha qui ho solucioni. Aquesta situació va durar des de finals dels 70 fins l’any 96.
L’any 96 l’Aznar va guanyar les eleccions i va resoldre el problema de l’atur en menys d’un any. De cop i volta, el PP havia conseguit arreglar aquella situació que feia tants anys que s’arrossegava i que era tan destructiva per la joventut. El PP va guanyar les eleccions del 96 per la corrupció del PSOE, però les del 2000 les va guanyar perquè va fer les coses ben fetes, i les hagués seguit guanyant si no hagués tingut la mala sort del 11-M i l’Aznar no s’hagués encaterinat en els dos mandats, ja que en el segon va donar-se el gust de treure’s la careta i fer el fatxa, que és el que realment portava a dins.
Perquè el PSOE no va arreglar abans el problema de l’atur? No sabien com fer-ho? És clar que en sabien! El mercat del treball, com tots els mercats, es regeix per la llei de la oferta i la demanda. Si la oferta de treball (els treballadors que busquen) és superior a la demanda (les empreses que ofereixen), només cal baixar el preu, o dit, expressat més correctament, eliminar algunes de les restriccions del mercat. El que calia fer era abaratir l’acomiadament o crear fórmules de contractació que abaratissin els costos pels empresaris. Perquè el PSOE no ho va fer? Senzillament, perquè creia que aquestes mesures li farien perdre les eleccions, ja que la gent les identificaria amb un recolzament dels empresaris. Ningú no va explicar que aquest no era un conflicte d’empreses contra treballadors, sino de treballadors "antics" (gent de mes de 40 anys amb una situació laboral consolidada) i persones que volien entrar al mercat de treball.
Però el PSOE no s’atrevia a prendre les mesures que després va adoptar el PP perquè creia fermament en la estupidesa de la gent. Ho van intentar el 89 i els sindicats els van muntar una vaga general que els va fer recular escuats.
Perquè als anys vuitanta els joves no reivindicaven l’abaratiment de l’acomiadament? Perquè ara no es propugna la supressió del contracte en pràctiques a canvi de reduir els drets dels treballadors amb contracte indefinit? A ningú li fa mal els ulls veure que un treballador de cinquanta anys es retira amb el sou al 100% mentre el seu fill s’arrossega amb contractes-escombraria? La resposta és molt senzilla: sóm ben ximples. Amb tots els defectes que tenen com a país, m’agrada seguir el debat intel.lectual a França, on la gent s’adona més de les repercusions de la demagògia.
Jo trobo que són perillosíssims els plantejaments tipus "Papers per a tots" o "Pujarem les pensions de jubilació" o "Vot pels immigrants" perquè, encara que ho facin amb bona intenció (jo ho dubto, crec que darrera hi ha sempre un càlcul electoral, però, ves a saber, potser és que simplement són uns babaus) perquè explotant el costat més sensible de la gent poden acabar afavorint la reacció contrària.
Ells partits diuen el que la gent vol sentir i, en el fons, la culpa no és seva. La culpa és nostra que, com a ciutadans, no tenim criteri, no pressionem els polítics perquè no es contradiguin, i ens pensem que cada dia és festa.
I els nacionalistes, encara sóm pitjor. No cal ni que els partits ens facin propostes demagògiques, en tenim prou amb que s’emboliquin amb la bandera.
Fixeu-vos si sóm estúpids que ni jo, que penso tot això, deixaré de votar nacionalista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!