He llegit que això del Portabella ha estat una maniobra audaç d’un polític acorralat a qui les bases anaven a linxar aquell vespre mateix, i que, avançant-se als seus detractors, ha encapçalat ell la revolta, i ha obligat als seus caps a recolzar-lo contra la seva voluntat. En altres paraules, que no és un gest de dignitat i coherència del polític que deixa els seus privilegis per fidelitat a les seves idees, sinó el gir palatí d’un expert en estratègia militar.
En qualsevol cas, suposo això del catalanisme és un cos que es regenera amb mecanismes inesperats que el permeten sobreviure a l’adversitat, i hem de celebrar-ho.
Ja vaig dir fa alguns mesos que això que volien fer els d’Esquerra de fer menjar catalanisme als fills dels immigrants espanyols a base d’embolicar-lo de progressisme esquerranós ja ho han fet uns altres abans que ells. Es diuen Partit Socialista de Catalunya i la seva cúpula històrica (Raventós, Obiols, Serra o Lluch) tenien tan o més pedigrí nacionalista que els dirigents d’Esquerra o Convergència, però van convènce’s que per la supervivència del catalanisme era millor anar del bracet del PSOE.
Jo sempre he pensat que els votants d’Esquerra no són necessàriament d’esquerres, són nacionalistes radicals. Si ets d’esquerres ja tens dues marques per comprar, una moderada i tirant a espanyolista (el PSC) i una radical i no tan vinculada als interessos espanyols (Iniciativa). Per això, l’estratègia del tripartit els desgasta, ja que desmobilitza el nacionalista radical, o l’empeny cap a Convergència o cap a coses com la CUP, sense fer-los guanyar espai en un territori superpoblat com és l’esquerra.
Allò de l’equidistància era una maniobra hàbil per mossegar vots a Convergència, però ara que ja és insostenible, Esquerra s’està desinflant, perquè el votant nacionalista radical que, repeteixo, és el seu client objectiu, no està gaire content d’estar contribuint a la victòria del Montilla, el Zapatero, el Corbacho o el Bustos.
L’argument del 2003 que Esquerra havia de tocar poder per continuar creixent tenia el seu pes, però avui no està gens clar que l’enèssim tripartit barceloní tingui més avantatges que inconvenients.
Crec que si Esquerra torna a l’equidistància ja no em passarà això que em ve últimament, que començo a agafar tanta mania als sociates que casi em ve de gust que el proper president espanyol sigui el Rajoy…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord, menys en la darrera frase. Tant el PSOE com el PP defensen el seu país, que no és el nostre. Malgrat tot, uns ho fan amb més bon "tarannà"… Evidentment, ERC no es pot conformar a ser la crossa del PSC, perquè sinó ja pot plegar.
Guillem M.
Realment penseu que els PSC és un partit d’esquerres? I quina diferència hi ha amb IC, fora del maquillatge progre de Mayols & Co.? El problema és que vivim en una partitocràcia, i per tant el principals objectius dels partits com el PSC i IC és mantenir el lloc de treball dels seus… Com que aquest dos partits tenen un origen estalinista, la rigidesa els inmobilitza.
Per contra, el que té bo ERC i també CiU és que tenen molta més cintura. En Portabella no m’agrada, però aquesta decisió -sigui quin sigui el motiu real- el redimeix.