En un bloc de Vilaweb llegeixo, escrit per una persona dedicada professionalment a la política que el que fan els partits és investigar les propostes que poden tenir més grapa pels electors i recollir-les als seus programes electorals prioritzades segons el seu perfil polític. És a dir, si el tema és seguretat ciutadana, un partit dretà tendirà a destacar-lo en un dels primers lloc; en canvi, si parlem de reciclatge de residus un partit esquerrà ho posarà en un lloc preferent. Per això, diu, els programes electorals s’assemblen tant. Tots els partits parlen dels mateixos temes, però en ordre diferent.
Una conclusió pessimista és que els dirigents dels partits no tenen idees pròpies, són com empreses industrials que fabriquen els productes per adaptar-se al gust del consumidor. Però també podríem dir que la investigació de mercats que fan els partits és una forma especialment evolucionada de democràcia: els ciutadans s’expressen d’una forma indirecta per tal que els polítics dirigeixin al país segons les seves preferències.
Això em porta a una tesi que sempre he defensat: tenim els polítics que ens mereixem. Són corruptes perquè si societat és corrupta, ells només són els més espavilats de la colla.
I una altra, també descoratjadora: Catalunya no és independent perquè la majoria del catalans no hi estan interessats. Tot i que si llegeixes els blocs de Vilaweb sembla que la submissió de Catalunya és culpa dels polítics, l’actitud de la gent és la següent (percentatges calculats de forma acientífica):
– Un 10% estan a favor de la independència incondicionalment
– Un 20% estan a favor de la independència si no els causa gaire maldecaps (sobretot no els toca la butxaca)
– Un 20% ja estan bé sent espanyols però troben que no hi ha cap mal en estirar una mica de la corda, a veure si esgarrepem uns eurets més als pressupostos
– Un 30% no volen pensar en aquestes coses, prou difícil és el dia-a-dia. Tot i això, en el fons els emprenya haver de parlar el català.
– Un 20% està en contra de la independència en diferents graus i matissos.
Els polítics catalans en el fons del seu cor, pobrissons, són tots independentistes, encara que només sigui perquè un diputat d’un país independent segur que té més poder i cobra més que el d’una subdivisió administrativa que és el que són ara-
A vegades em pregunto si hi ha res a fer. Per tot Europa van neixent nacions que no sabíem que existíen i nosaltres sempre aquí, en una estat de tercera com Espanya que la única cosa que ha fet bé en l’últim segle és entrar al club dels europeus….
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
"Catalunya no és independent perquè la majoria del catalans no hi estan interessats."
Ah, és que algú en tenia algun dubte?
A aquest bloc trobaràs un estudi estadístic com Deu mana. Així i tot, tens part de raó, ja que hi ha molta gent a favor però que prefereixen trobar-s’hi sense treballar-hi.
…hi haguera un partit polític o un grup de persones amb prou coratge i capacitat de lideratge, que sapiguera fer-se entendre i crear un clima favorable per a que eixa majoria de gent que li dona igual o no ho té clar es decidira a donar un pas endavant i es donara compte que pot aconseguint millorar la seua qualitat de vida, socialment, anímica i econòmica???
Com diu el Josep Selva no tenim referents i sense referents no anem en lloc. Necessitem pesos pesants de la política, l’esport, les finances, la moda, la televisió…..per a que tiren de carro i la gent que no ho té clar s’hi puge. O no?