L’escena es desenvolupa en un parking. Un tipus d’aspecte jovial s’atança a la finestreta i diu:
– Bon dia, seria tan amable de vendre’m tiquets de deu hores? En teniu també de dotze?
L’empleat deu tenir uns trenta i escaig, i sembla treballador i honrat.
– ¿Dice Usted que quiere tiquets de diez horas?
– Si, creo que me quedaré uno de diez, será suficiente.
Mentre l’empleat busca en un arxivador, el client li pregunta amb cordialitat
– ¿De dónde eres?
– Colombia …
– Ah! hay muchos colombianos en Barcelona. ¿Llevas mucho tiempo por aquí?
– Bueno, unos ocho años, pero mi padre era de aquí.
– Ah, caramba! Llavors sí que deus parlar el català. Una miqueta almenys!
– Una miqueta, si, pero lo hago muy mal y me da vergüenza.
– ¿Verguenza? – diu rient el client, sense perdre el bon humor – No hombre no, seguro que lo haces muy bien. De verdad que lo único que tiene que darte vergüenza es no hablarlo, con los años que llevas aquí.
– Bueno, intento hablarlo con mi hijo.
– Ah, los hijos son los mejor de la vida, ¿no crees? Bueno, gracias, y a ver si la próxima vez ya hemos pasado del una miqueta!
Sempre m’ha costat practicar el bilingüisme passiu. A principis dels vuitanta van fer una campanya perquè els catalans no canviessim desseguida d’idioma quan l’interlocutor contestava en castellà. Avui dia hi ha molta gent que ho sap fer amb naturalitat. Tinc un germà vuit anys més jove que no li costa gens tenir una conversa bilingüe. Deu ser que jo em vaig criar en el franquisme (la meva mare, que no podia ser més catalanista, es disculpava quan es dirigia a algú en català i l’altre contestava en castellà) però tinc un mecanisme mental que em costa un esforç superar.
Quan t’embranques en una conversa bilingüe hi ha una metacomunicació que interfereix en l’objecte principal i que, en la meva opinió (o si més no, en el meu cas) la dificulta:
– En la gran majoria de converses a Catalunya, hi ha una petita pugna entre els interlocutors per veure quina llengua s’imposa, i si es manté el bilingüisme el tema continua subjacent tota l’estona.
– Tendim a utilitzar el bilingüisme passiu quan tenim una posició de poder respecte l’interlocutor, mentre sóm més propensos a abandonar-lo quan estem en una posició inferior. Per exemple, ¿algú va a una entrevista de feina i no canvia de llengua si l’interlocutor parla castellà? El meu germà hipernacionalista que sempre parla en català va escriure la tesi doctoral en castellà perquè el seu director el va convèncer que era millor per la seva projecció.
– Crec que tothom està d’acord en què s’ha de practicar quan l’interlocutor fa temps que viu a Catalunya. Parlarem sense problemes castellà a un viatger o a un nouvingut. El bilingüisme passiu practicat amb viatgers és la font d’on treuren els enemics de Catalunya els exemples per dir que a casa nostra no volem parlar castellà.
El més important, però, és que el bilingüisme passiu ha acabat consagrant un costum de que cadascú parla el seu idioma, PERÒ FA PALÈS QUE NO CAL PARLAR EL CATALÀ, NOMÉS ENTENDRE’L perquè els catalans ho acceptem fàcilment.
La idea del bilingüisme passiu sorgeix en un moment en què molts inmigrants podien dir, sense mentir gaire que no havien tingut ocasió d’aprendre el català, ja que ni els l’havien ensenyat a l’escola, ni vivien en un entorn on es parlés, ni tenien temps per aprendre’l.
Després de més d’un quart de segle de Generalitat, AQUESTES EXCUSES JA NO SERVEIXEN. Una persona que ha rebut tot l’ensenyament en català, que pot gaudir de televisions, ràdios, diaris en català, simplement, HA DE PARLAR EN CATALÀ. I si no el parla és perquè és un fatxa o un estúpid, o ambdues coses al mateix temps. Quan una persona ha qui s’han dirigit en català contesta en castellà està fent una confessió sobre la seva tendència política o està reconeixent que és un enze.
No pot acceptar-se una persona que no li vingui de gust parlar el català quan els interlocutors són catalans. A mi ja em perdonareu, però sempre havia pensat que el paradigma del tipus perillós per a l’idioma era el Pepe Rubianes. Un paio d’allò més simpàtic, que alterna amb tota la intel.lectualitat catalana, que surt en els programes més catalanescos, que és acollit com un dels nostres i va i parla el 95% del temps es castellà. Corolari: pots arrivar al rovell de l’ou de la societat catalana sense gairebé parlar el català, només cal deixar anar un parell de frases (perquè es vegi ben clar que si no el parles no és perquè no el sapigues, sino perquè no et surt dels nassos), i ja estan contents. Beneitons…
Bé, trobo que aquest post ja és prou llarg. En el proper faré una proposta sobre com s’ha d’enfocar a partir d’ara la defensa del català parlat. La idea és seguir la tàctica del comprador de tiquets de parking.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
volia fer un post sobre aquest tema… Se’n podrien explicar tantes d’històries com aquesta!. … A la feina tinc un cap que és nascut a l’Hospitalet, i no parla mai (només una miqueta com el senyor de l’aparcament) però, mai en català, i jo, tampoc em dirigeixo a ell en castellà, ja m’entén!; de veritat que em fa vergonya, que tots els de la feina li parlin en castellà! i no hi ha res a fer, els ho dic i la cosa només dura dos o tres dies, després hi tornen! Costa molt que prenguin consciència.