Nit d’estiu a la discoteca, tot observant les cares dels que volen lligar amb les noies del despatx….
Dos cops l?any fem un sopar d?empresa i divendres passat, tocava. L?itinerari és, gairebé sempre, el següent: a les deu, sopem a càrrec de Despeses Generals; cap a les dotze, copa a local tipus Universal; i a quarts de dues, ballaruga a local tipus Luz de Gas.
Jo tenia tendència a despenjar-me després de sopar o, com a molt, després de l?Universal, però últimament trobo que no queda gaire bé fugir tan d?hora, quan tens els fills grans i estàs divorciat, i m?allargo fins les quatre ? quarts de cinc. També tenia tendència a no beure gairebé res, perquè visc fora de Barcelona i he de conduir, però l?altre dia, vaig afegir a les dues o tres copes de vi blanc i la copa de cava del sopar, dos gin-tonics, perquè amb aigua mineral és impossible aguantar el turment de la música màquina.
Un altre dia parlaré de la meva aversió a les distoteques i de les paradoxes del divertiment modern, però el que avui pensava deixar anotat són les profundes reflexions que compartia amb mi mateix mentre ballava devant la Ruth i la Noèlia, i observava la cua de voltors que miraven de lligar amb elles.
L?estupidesa masculina no té límits, em deia. Jo sabia molt bé que la Ruth no tenia cap intenció de lligar, perquè viu en parella, i tot i els seus escots de vertigen és molt tradicional, i que la Noèlia, encara que amaga una mica el seu amic, i no té nòvio oficial, no faria la bestiesa d?enrotllar-se amb algú que li entra a una discoteca devant dels seus companys de feina, però suposo que de fora no era tan evident.
I pel devant meu passava una corrua inacabable de tipus de totes les edats i condicions posant el millor de la seva part per deixar veure el seu interès per les superbes femelles que ballaven devant nostre, convençuts que la única forma de reexir és augmentar el nombre d?iteracions.
A mi em sembla que cada pardal que queia a les seves xarxes les inflava una mica més, cosa que no els retrec, perquè en una sola nit cadascuna d?elles va atraure més admiradors que jo en tota la meva vida discotequera. Jo tenia la teoria que la Ruth era la que se n?emportava més al sarró, però el Joan, el meu soci, s?inclinava per la Noèlia. Probablement la discrepància ve de que la immensa majoria haguessin acceptat de bon grat anar amb qualsevol de les dues, o, encara més contents, amb totes dues alhora.
Quan soc a un lloc així i em veig obligat a bellugar-me al compàs d?aquesta música infernal lluito aferrissament per no fer la mateixa cara de babau que aquesta classe de voltors una mica granadets que s?atiborren d?alcohol per aguantar-se drets al mig de la pista i temptar la sort amb desconegudes procurant que, sobretot, no siguin de l?ofici. Tan la Ruth com la Noèlia em deien de tan en tan alguna coseta, o em feien algun gest tot ballant, d?aquests que poden voler dir qualsevol cosa, probablement per afecte, o per fer veure als candidats que eren amb els seus caps quarentons i amb la resta de companys de feina, i perden el temps amb elles.
M?agradaria saber si hi ha estadístiques sobre l?art de lligar a les discoteques. M?agradaria saber si divendres a Luz de Gas n?hi va haver gaires que lliguessin. Si algun enquestador hi està interessat, el nombre de vegades que he lligat amb una desconeguda a una discoteca, des que vaig començar a anar-hi als catorze anys és exactament zero. Potser deu ser per això, que no hi vaig, si no és en els sopars d?empresa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No saps el disgust que em dónes! jo acostumo a fer-me aquestes mateixes reflexions quan, despres de refusar-ho als meus amics quatre-centes quaranta mil vegades, acabo fen-hi cap. Només que jo acostumo a ser més sarcastic: són els meus companys els que intenten lligar, i no deixo passar l’oportunitat de recordar-los el patètic espectacle que ofereixen…
Però jo no pensava que això durès gaire temps més!! que hi ha de tot allò de "l’edat adulta" i de "posar seny"? I jo que pensava que no em caldria pendre gaires més gelocatils al surtir d’una sala xumba-xumba…
Ara, sobre l’art de lligar, hi ha autèntics mestres. (I autèntiques mestres, és clar). Pel que he pogut comprovar fins a dia d’avui, estadísticament, el món és injust: els que "lliguen", repeteixen diverses vegades, però els que no són tàn hàbils, acostumen a fracassar estrepitosament entre un parell i mitja dotzena de vegades fis que es dónen, finalment, per vençuts. No sé si ha mesura que creixen es tornem més prudents. O, potser, més desesperats.