L'última llum d'estiu...

Tinc una relació curiosa amb els diners. D?una banda, tinc amics que em diuen que visc al Nirvana, degut al ridícul nivell de despesa que m?entesto a mantenir, tot i el que guanyo. Però, al mateix temps, sento una ansiosa necessitat de pensar que tinc un racó, preferentment en efectiu, per si sóc víctima d?alguna adversitat econòmica, i em poso desproporcionadament content el mes que al despatx ens repartim una bona picossada. Aquest mes hem repartit una cantitat que m?ha posat més content, de debò, que si el Barça hagués guanyat la Champions o la veïna de baix se m?hagués insinuat. I tampoc és que sigui per retirar-se.

Suposo que el nom d?aquesta inclinació meva és gasiveria, una qualitat que, en contra del que s?acostuma a pensar, no t?ajuda gens a fer-te ric.

Aquesta ansietat no té massa justificació, perquè mai no he passat gana ni m?he sentit humiliat per la meva pobresa. És més aviat una manifestació d?inseguretat íntima, que em fa sentir que el meu relatiu èxit econòmic és totalment desproporcionat a les meves qualitats i potencial.

En certa manera, la meva dona ha compartit i alimentat sempre aquesta desconfiança cap a la meva capacitat de generar diners. Quan ens vem conèixer feia sis mesos que jo havia acabat la carrera d?Econòmiques, i ella, que era guàrida urbana, guanyava una mica més que jo, i probablement es va pensar que jo no arribaria gaire lluny. Les qualitats que va veure en mi eren bàsicament el meu apassionat amor per ella, i, diguem-ho així, la meva bondat.

Miraculosament, he conseguit pujar tres fills treballant jo sol i acumular algunes coses materials d?un cert valor sense estar hipotecat. A més, no he de respondre a ningú més que als meus dos socis, que tenen la mateixa participació a l?empresa que jo.

Perquè em passejo pel mon amb un Citroen Picasso de set anys i em compro la roba que no és de feina a les rebaixes del Carrefour? Perquè agafo els llibres que llegeixo de la biblioteca municipal? Perquè al videoclub agafo pel.lícules de fa quatre o cinc anys, i que només costen un euro i mig, en comptes de les estrenes del mes?

Potser és perquè tinc un esperit furiosament independent, i m?entesto en nedar contracorrent i fer coses que no costen diners, com caminar per la muntanya amb la gossa, o perdre les hores amb aquest bloc disparatat, o llegir llibres en edicions de butxaca.

No obstant, suposo que en part he de donar les gràcies a una senyora que es diu Vicky Robin i al seu amic Joe Domínguez, que van escriure un llibre que em va semblar una revelació, tot i que les coses que deia eren ben elementals.

Es diu Your money or your life, i em fa una mica de vergonya dir que és el llibre que més m?ha impactat a la meva vida, potser per les especials circumstàncies del moment que vaig llegir-lo.