Arribo a quarts de deu a casa. Amb la Iris arrepleguem restes dels àpats d?ahir, pa amb tomàquet i, com que només hi sóm ella i jo, posem el Mikimoto que fa un programa de viatges força entretingut, ja s?està acabant. Entre que rentem els quatre plats i anem valorant diverses possibilitats ? Waterworld, pel.lis de l?ordinador, episodis de Mujeres, Polònies gravats al dvd ? comença Vendelpla i ens quedem aturats en una escena ridículament ensucrada en que una dona li comunica a la mare del seu xicot que ?estem junts?, i aquesta s?emociona com si li diguessin que tindrà un nét, quan resulta que tirant llarg porten un parell de polvets i no viuen junts. Un tip de riure i tanquem la tele.
Anem a l?ordinador i comencem un joc que consisteix en que, alternativament, ella i jo busquem una cançó al Youtube i la posem, però com que les d?ella jo me les sé força i, en canvi, jo busco cançons antigues que ella no hagi sentit, acabem que només en busco jo.
Palabras para Julia, Paco Ibáñez, que trista i que bonica. Simon&Garfunkel, Bridge over troubled waters, quina cançó més extraordinària, i que ridículs que són els pobres Paul i Art, tan als seixanta (nens repentinats i artificials) com ara (vells que no poden assemblar-se a ells mateixos enccara que vulguin). Amanda, Víctor Jara, se?ns posa la pell de gallina, li explico que el Pinochet li va tallar les mans abans de matar-lo. Joan Baez, The Boxer, també és de S&G, però ella canta millor i no provoca hilaritat. Cantares, Serrat, me la fa treure immediatament (la hi he cantat milions de vegades). Woman, Lennon, que presumit que era, un dels discs que més ha escotat. Joaquín Sabina, quien me ha robado el més de abril, la Iris gairebé es posa a plorar, que bonica que és, i el Sabina no està tan fastigós.
Mentre sona la música passem unes fotos que s?han fet fa pocs dies la Iris i la Teresa. La Iris es sent una mica incòmoda, perquè la Teresa és insuperable. Se la veu brillant, divertida, d?una bellesa espaterrant, amb catorze anys radiants. Però la Iris, amb el seu estil tímid i insegur és un encant. No es posa lentilles, com la Teresa, ni es maquilla, i no és amiga de la càmara (quina gràcia, totes dues fent de chica Martini, la Teresa amb una mirada trapella, la Iris no se?n surt), però transmet sensibilitat i bondat, i també és bonica.
Se m?està fent molt tard, i dic va la última, que ella coneix millor que jo, i que a vegades penso que és la millor cançó que he sentit: Holiday, de Greenday. Però encara tenim tres minutets més per REM, Losing my religion.
Que és la felicitat? La felicitat és passar dues o tres hores d?un vespre d?estiu a un pis normal i corrent, sense fer res d?especial, i pensar que quina sort he tingut amb aquesta filla.
I, per si algú s?enrecordava d’un post anterior, i enllaçant amb Hipàtia, ella també ha entrat a Aeronàutica de Terrassa, amb un 9,4!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs felicita-la de tot cor!! que la nota s’ho val! n’hi ha poquets que hi entrin, i t’ho dic per experiència, ara que he vist un munt de casos que n’hi ha per llogar cadires… és el que té atendre alumnes atabalats i preocupats.
Jo més aviat crec que la feicitat és despertar-te l’endemà, i recordar-ho. I el més important: saber que pot tornar a passar!
M’he fet una mica d’envolic amb la Iris i la Teresa, però tant se val!.
És un post magnífic. Enhorabona pel teu bloc, per les teves filles.I gràcies per escriure aquestes coses, que són les que ens interessen i de les que els diaris no parlen.
Enhorabona també pel 9… No serà la teva filla la del tren d’en Partal…..