O de com les bones intencions han acabat fet més mal que els interessos econòmics de l’empresa armamentística
Va haver un moment en què vaig arribar a creure en la no-violència. La no-violència i el pacifisme, eren idees atractives abans de la caiguda del mur de Berlín, ja que, segons que ens explicavem, les superpotències tenien prou armes nuclears per destruïr vàries vegades el planeta.
La doctrina de la no-violència continua fermament arrelada en l’esquerra europea i en el sentiment col.lectiu dels europeus. Catalunya no n’és una excepció. Ben al contrari, és un tipus d’idea que als catalans ens agrada especialment: sona be i no ens compromet ni els actes ni la butxaca.
Una vegada vaig adonar-me que el pacifisme, com a doctrina, és ben absurd. Pots considerar l’opció del pacifisme com a estratègia en determinades situacions (Ghandi practicava el pacifisme perquè coneixia prou be la societat anglesa per saber que podia ser útil per a l’objectiu que perseguia, ja que els magrat tot civilitzats anglesos veurien malament utilitzar la força contra algú indefens), però com a guia de conducta porta a situacions encara pitjors que les que preten evitar. És una cosa ben evident per a qualsevol que hagi estat en un pati de col.legi que els professors no vigilen. Si hi ha un nen violent que està absolutament segur que un altre no es tornarà contra una agressió, i que no tindrà aquesta no tindrà cap conseqüència adversa, llavors l’agressió està assegurada. Cal admetre, com a mínim, el dret a utilitzar la violència en defensa pròpia. També cal admetre el dret a utilitzar la violència en defensa dels febles, dels oprimits, dels amenaçats.
Vaig adonar-me clarament de l’error del pacifisme en la primera guerra d’Irak. La situació era la següent: un dictador sanguinari i genocida (avui ja ningú no recorda els kurds) envaïa un país veí, s’apropiava del petroli, i segons l’esquerra europea no s’havia de fer res. Pocs anys després, els serbis practiquen la neteja ètnica contra els bosnians, i els dirigents europeus es queden amb els braços creuats. Ve en Clinton, munta una guerra en la que gairebé no hi ha morts, arregla la situació i l’esquerra europea va i parla de l’imperialisme americà.
Quan en Bush fill organitza la segona guerra d’Irak, el pacifisme li dona la cobertura perfecta (Bush hauria de fer un monument als idealistes d’esquerres; al 2000 va ser president gràcies als vots que Ralph Nader va restar a Al Gore). Els americans pensen que els europeus sempre fan el mateix: queixar-se de qualsevol acció d’ús de la violència. Per tant, no cal preocupar-se si la gent surt a manifestar-se a Barcelona o a Roma, és un costum folclòric inofensiu.
Perquè la segona guerra d’Irak és una guerra criminal? Perquè està basada és l’engany o, essent molt generosos, en l’error. Si Saddam hagués tingut armes de destrucció massiva desarmar-lo hagués estat un deure dels qui diuen defensar la pau. Els catalans hauríem d’entendre-ho millor que ningú: nosaltres ens exclamem perquè el defensor del pueblo presenta un recurs de inconstitucionalitat, als kurds se’ls carregaven a desenes de milers amb gas mostassa. Les manifestacions del No a la Guerra són anteriors a la constatació que no hi havia armes perilloses en poder de Saddam.
Als anys setanta van inventar-se el principi de no-ingerència que volia dir que els dirigents podien fer les barbaritats que volguessin sempre que no sortissin del seu país. L’ús de la força només està justificat quan ets atacat. Condolezza Rice era una professora universitària que va tenir una idea genial per saltar-se’l: com que els enemics dels americans els ataquen amb mitjans no convencionals (no hi ha un país estranger que els declari la guerra, hi ha una organització secreta que practica el terrorisme) la legítima defensa no exclou atacar altres paísos on s’amaguen els enemics. Per tant, si Afganistàn o Irak amaguen terroristes, els Estats Units tenen dret a atacar-los en legítima defensa sense violentar el principi de no ingerència.
Perquè l’esquerra europea és culpable? Perquè ha utilitzat demagògicament conceptes que sonen be (pacifisme, respecte, fraternitat) per atacar qualsevol acció bèlica dels americans, fos bona o dolenta, de manera que l’opinió pública americana ha acabat pensant que el criteri de l’esquerra europea era únicament anar contra els americans. Aniria bé que es treballés el concepte de proporcionalitat (una acció militar és acceptable si els danys que origina són significativament inferiors als beneficis) per tal que els que surten al carrer per defensar la pau tinguin alguna utilitat.
Com deia aquell, els anti-globalització que surten al carrer a Barcelona només estan d’acord entre ells en una cosa: que ve de gust manifestar-se pels seus carrers a la primavera, hi fa una temperatura ideal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És molt més simple i senzill, hi han molts interesos economics al derrere. I les cifres són astronòmiques.
La primera guerra de l’Irak potser si que seguia aquest principi que anomenes de la guerra acceptable per danys inferiors a beneficis. La guerra de l’Irak actual, i des dels seus inicis , en absolut. El senyor Saddam era un bon amic dels EEUUEEUU, un ciutadà laic que els era molt útil, quasi un cadell de l’amo. La massacre contra els Kurds va ser ben beneïda. La guerra de l’Irak ha estat del tot injustificada, een cntra la legalitat, i qui ho volia saber, sabia que les armes de destrucció massiva eren un bluf.
Si vis pacem, para bellum, fa molt temps que va ser dit, ara la humanitat ha avançat un poc més ja ha abolit l’esclavitud, els obrers i els patrons no es maten als carrers sinó que s’seuen a una taula de negociació. L’Imperialisme és del tot injustificat.
Respecto el que dius , però no hi combrego. Per a mi la diplomàcia i els acords internacionals un dia substituiran les guerres. Diguem agosarat!
Gandhi no era un pacifista, practicava la no violència (ahimsa) no com una estratègia, sino com una manera de lluita (paradoxal "lluita", certament) però amb uns resultats que estan a la vista: la independència de l’India. No feia vagues de fam, sino que dejunava (no és el mateix). No confonguis pacifisme amb lluita no-violenta, no te res a veure.