Un blocaire de vilaweb ha proposat, si ho he entès be, que el títol dels posts sigui "Jo també vull un estat propi" durant una temporada. Hi ha algun altre blocaire que afegeix "per a la meva nació", probablement perquè el títol de la campanya pot entendre’s com una mena de reivindicació individual. Be, suposo que simplement es tracta de fer palès que l’estat en el que vivim no el sentim com a propi, i que voldriem que se’n creés un de nou a Catalunya o als Paisos Catalans. Ho subscric.
Fa uns dies, a l’Avui es va publicar un reportatge sobre els partits de l’Eurocopa d’aquest cap de setmana que deia que l’any 92 no s’haguessin pogut celebrar la majoria dels partits perquè alguna de les dues seleccions que jugaven pertany a un estat nou. La conclusió venia a ser que Catalunya no ho té tan pelut, si ells han pogut, nosaltres també serem capaços. Segur que tots signariem amb que d’aqui a catorze anys la nostra selecció es presentés internacionalment.
Per desgràcia, jo crec que la selecció catalana no podrà competir internacionalment apel.lant a les instàncies esportives enfrontada a Espanya. I Espanya, treiem-nos-ho del cap, per les bones no ho acceptarà Passarà com va passar a Fresno amb l’hoquei. Les federacions representades no votaran a favor de Catalunya si Espanya s’hi oposa, i sembla mentida que no ens n’adonem. Aquest és el tipus de campanya que fomenta Esquerra, que està condemnada al fracàs, i que malbarata les energies i els ànims dels independentistes que, frustrats, s’adonen que no hi ha res a fer després d’esforçar-se i fer-se il.lusions. La rabieta del Carod pel tema Fresno dient que estava a favor de Londres (no cal dir que jo també ho estava, però no sóc el president del tercer partit de Catalunya) i el subsequent boicot és un gol en pròpia porta perquè simplement no hi havia cap possibilitat de marcar nosaltres
Jo crec que les campanyes han de ser més possibilistes, perquè la independència i les vies per acostar-nos-hi (tipus seleccions catalanes), en la conjuntura actual i en la que pot albirar-se en els propers anys, no és realista. És frustant anar a xisclar al Camp Nou per la independència de Catalunya i que només serveixi perquè la Cope i el Mundo augmentin facturació, i perquè els futbolistes s’espantin. El proper partit de la selecció hi haurà una epidèmia de tamudisme (aquests que com el Tamudo sempre estan lesionats quan juga Catalunya; també li sol passar al Puyol) que jugaran l’Oleguer i quatre arreplegats de Segona B, que, què t’hi jugues, tampoc no parlaran català. Els futbolistes fugen com la pesta de la polèmica política i fan ben fet perquè és com la policia americana, tot el que diguin podrà ser utilitzat contra d’ells.
Quan dic que s’ha de ser possibilista, no em refereixo a que en els pressupostos hi hagi una miqueta més d’inversió; es tracta d’aconseguir eines de poder polític que sigui molt difícil que ens tornin a arrabassar. Per exemple, el Concert Econòmic, o el control de l’Agencia Tributària, o una llei electoral que impedeixi que qualsevol espanyol que s’empadroni a Catalunya sigui legalment català i pugui votar la presidència de la Generalitat, o el nomenament de jutges i fiscals, són mesures que, sent ambicioses, encaixen poc o molt en la Constitució, i en un moment que l’aritmètica parlamentària ho permeti pot ser un pas endavant.
Això és el que va fer en Pujol fins que se li van acabar les piles a la última legislatura. Pujol serà recordat com el president que va fer possible TV3 i l’ensenyament en català. I una televisió feta des de Catalunya i un ensenyament controlat per la Generalitat és el que, al seu tomb, permet que l’independentisme sigui una opció a considerar en la Catalunya del segle XXI, i no com passava als anys vuitanta, que era una tendència folclòrica i inofensiva que defensava l’únic diputat d’Esquerra (aquell senyor tan pintoresc que es deia Francesc Vicens i que despertava tanta tendresa).
Ja sé que d’això se’n diu peix al cove i que si no avancem retrocedirem. Per això cal ser radicals en allò que és possible i aparcar l’impossible fins que societat evolucioni. Per això, proposo al meritori blocaire que endega aquestes campanyes que la propera sigui, per exemple, "Jo també vull una Agència Tributària pròpia".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per això jo primer voldria un pais propi que estigui prou fet o que s’estigui fent,
(encara que li falti un bull) que ja estigui posta en solfa. De moment poca cosa d’això. Desprès ja vindra l’estat propi.
Si ha ha país l’Estat caurá, sinò, no.