Algun temps enrera, un diari passava un qüestionari estandar que havia preparat el Woody Allen. Una de les preguntes que va cridar-me l’atenció deia: Digui’m un sol inconvenient de ser ric. Vaig llegir amb interès les respostes dels entrevistats, i cap no va contestar el que jo pensava: quan ets ric l’autoexigència ètica hauria de ser molt més alta
És admisible robar? És admisible enganyar? És admisible ser còmplice d’una societat totalitària? És admisible mirar cap un altre cantó devant les injustícies del mon? És admisible la violència?
La majoria de la gent contestaria que no és admisible, però si confrontes aquests principis amb una situació de pobresa o desesperació, probablement determinats actes serien justificables. Si una persona que està a punt de veure morir de gana el seu fill roba a un ric, difícilment li retreurem. Si un soldat nazi ens pregunta si amaguem un jueu a casa i l’enganyem, seria justificable (en contra del que deia Bernard Shaw). Si tenim vuit fills famolencs i acceptem una feina de policia en un país totalitari per la necessitat sobreviure segurament estarem d’acord que no pot retreure’s. Si hem de mantenir la nostra pobra mare malalta i treballem en un banc escanyapobres, segurament no anirem a l’infern. Fins i tot podria ser justificable fer d’inspector d’hisenda.
Però quan ets ric, pots continuar sent còmplice de les injustícies del mon?. I quan dic ric, em refereixo a quan tens cobertes les necessitats bàsiques: aliment, vestit, aixopluc. De debò és ètic comprar-se un cotxe esportiu o fer-se la cirurgia estètica treballant tot el sant dia a un banc, putejant els companys o als subordinats, fent la pilota al jefe i canviant de canal quan veus imatges dels nens de l’Àfrica?
En la nostra societat opulenta, parlar d’ètica és un xiste. La gent s’omple la boca de la falta d’ètica dels polítics o els empresaris i la majoria de persones no resisteix la més mínima anàlisi. Parlen així per enveja.
Si ets ric (i coneixo a poquíssimes persones que, en el sentit indicat, no ho siguin), cal plantejar-se un moment o altre si el que es fa és correcte o no. Fins i tot quan eleves el nivell de les necessitats bàsiques (molta gent dirà que el mòbil o l’ordinador són una necessitat, o la rentadora, o la televisió de plasma, o el cotxe "de gamma mitjana", o les vacances a la platja), hi ha molta gent que s’ha de mirar al mirall un dia o altre i pensar si el que fa és correcte.
Hi ha un llibre que va agradar-me molt que es diu Your Money or Your Life que ve a dir que podem viure amb molt poc i aíxí alliberar el temps per fer allò en el que creiem realment. Explica que quan comprem alguna cosa cal que analitzem si el temps que haurem d’esmerçar treballant per adquirir-la no podria utilitzar-se més profitosament. Que no s’hi val allò que es diu tan sovint de "ja m’agradaria, però no tinc temps", perquè en la nostra societat tenim molt més del que necessitem. (Algú ha sentit, com jo, que hi ha gent que diu que "necessiten" operar-se els pits, perquè hi va el seu equilibri psicològic? Si és el cas, no us fa vomitar?)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!