A aquests que diuen que és l’hora dels catalans, m’agradaria saber què entenen que és un català
La trista realitat és la següent:
Si atenem a les persones que poden votar al president de la Generalitat, català és 1) una persona de nacionalitat espanyola que resideix a Catalunya i 2) una persona de nacionalitat espanyola que resideix fora de l’estat però que la seva darrera residència abans d’emigrar era a Catalunya.
Si atenem al veinatge civil, és català el ciutadà espanyol que ha residit els últims deu anys a Catalunya o, si manifesta expressament la seva voluntat, durant els últims dos anys.
Total, ser català és ben poca coseta. L’estatutet no ha canviat res d’això.
En Pujol va inventar-se allò que és català tot el que viu i treballa a Catalunya per aglutinar els inmigrants que venien en massa. (A ja mi m’agrada aquesta definició, però només perquè quan els meus amics bascos diuen que el Barça casi no té catalans jo els contesto que català és tot el que viu i treballa a Catalunya, i per tant, l’Eto’o és tan català com l’Oleguer). Però, de debò ens ho creiem?
Per a mi, ja em perdonareu, català és una persona que parla el català. Dels residents a Catalunya que no parlen el català, els meus avis en deien castellans, i potser no era una denominació gaire afortunada, perquè la majoria no eren de Castella, però el llenguatge te aquestes coses, i a més ja s’ho faran. No crec que una persona que porta tota la vida a Catalunya i no parla el català mereixi dir-se’n..
Per mi, una persona que ha emigrat a, posem per cas, els Estats Units, i que conserva el català i mira que els seus fills l’aprenguin, és catalana. Una persona que viu a Madrid però parla el català, és un català (així ho consideren també els madrilenys). Per mi, un nano de vint-i-cinc anys que ha tingut la sort de tenir tota la seva formació en català però que no el parla, pot ser el que vulgui, però català no l’és. Encara que tinguin èxit professional (tipus Estopa, Tamudo, o Paco Flores), haver nascut a Catalunya no el fa català. Per no parlar del tema dels valencians i els mallorquins…
No cal ser independentista per ser català, es pot ser del PP, però sí que cal parlar català. Ja discutirem llavors qui és bon o mal català, si volem la independència, l’autonomia o l’annexió a Andorra. Però primer, sapiguem qui sóm.
Per mi és més català el Mathew Tree, el Txiqui Bequiristain o el cambrer cubà que cada matí s’esforça a deixar-ne anar alguna quan em veu que el que ha nascut a Catalunya però "no li agrada" o (quina excusa tan dolenta!) no te la oportunitat de parlar el català perquè al seu entorn ningú no el parla.
Els catalans sóm tan porucs, ens agrada tant la correcció política que ens acabem quedant amb ben poca cosa. Per això pel nostre país es passeja gent que pot anar tota la vida a les teles, als consells d’administració de les empreses i a qualsevol lloc de treball amb la pocavergonya de no parlar el català i, en nom del respecte ningú no li hagi fet mai cap retret (allò de "vostè parli amb el que es senti més còmode"…) o, si més no, li hagi negat la única satisfacció que provoca el ser català: dir-se’n.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo em pensava que és català qui vulgui ser-ho.
Qui en tingui interès i no pas qui viu en un lloc determinat.
Això s’ha de portar dins, (el fet de formar part d’una comunitat), però entrar a dir qui són "bons" o "mal" catalans és perillós (apart del políticament incorrecte que més ben bé igual).
Ja sabem que la gent que parla català però canvia d’idioma amb un desconegut (tingui la pell fosca o no) no està ajudant gens.
Ni tampoc aquell que, (i n’hi ha molts!!!) tot i que parlen català amb amics i en la vida quaotidiana, quan es fan una web professional o bé un bloc, el fan directament en castellà o anglès per ser més "internacional" i no semblar provincià. I també a la hora de dir d’on son acaben dient "Catalunya, Espanya".
N’hi ha molts d’aquests catalans en apariencia i fins i tot sentiment però que després no els molesta ser només una comunitat autònoma més.
Són aquets mals catalans? Què hauriem de fer amb ells?
és aquí quan comencem a entrar en terreny perillós…