A l’entrevista a la Imma Mallol que surt publicada a La Vanguàrdia d’avui, se li demana que expliqui en paraules entenedores per a un nen de vuit anys, què significa ser d’esquerres.
És complicat ser políticament correcte amb els nens, perquè com que ells encara no han après el noble art de la mentida i el dissimul, tendeixen a anar a l’essència de les coses i a desmuntar la complexa però fràgil construcció semàntica dels adults. Sempre recordaré que quan va morir la meva mare i vaig haver d’explicar-li a la meva filla de sis anys, vaig començar dient: "Te’n recordes que la iaia sempre parlava dels seus pares i la seva germana, i deia que els anyorava tant? Doncs ara ha pujat al cel, i per fi els ha tornat a veure, i deu ser molt feliç, encara que ens trobi a faltar a nosaltres perquè ha estat molt de temps separada d’ells, i devia anyorar-los". Ella va escoltar-me amb paciència i després d’una breu pausa va contestar: "Ah, doncs vols dir que s’ha mort, oi?"
Vull pensar que jo tenia alguna excusa per haver fet un intent tan galdós de correcció política perquè la mort és una cosa molt trista i difícil.
Tanmateix. la senyora Mallol defineix ser d’esquerres de la següent manera: és ?que totes les persones tenim dret a desenvolupar els nostres projectes vitals? , ?que totes les persones puguin gaudir? , ?que puguin decidir sobre el seu futur?. Si a la meva filla li haguessin explicat aquesta definició, ja sé què hagués contestat: vols dir que els d’esquerres són bons i els de dretes són dolents, oi?
En el fons, em faig càrrec de les dificultats semàntiques de la senyora Mallol. Quan vaig estudiar, ser d’esquerres volia dir, en l’àmbit econòmic, ser partidari d’una major intervenció estatal (en una gamma que anava del marxisme-leninisme al keynessianisme), i ser de dretes significava ser liberal, és a dir, partidari de la mínima intervenció dels poders públics (laissez faire, laissez passe, le monde va lui meme). En el terreny social, ser d’esquerres era ser partidari del divorci, de l’avortament lliure, de la separació Esglesia/estat, de l’ensenyament públic, de la despenalització de la homosexualitat, de tancar les nuclears. Ser de dretes era ser catòlic, partidari de la família tradicional, de la policía i l’ordre…
Sota aquests paràmetres, gairebé tots els partits que es presenten són socialment d’esquerres i econòmicament de dretes, i els matisos són insignificants. Si ser d’esquerres és pagar audífons a la gent gran i de dretes subvencionar les classes d’anglès, ja podem plegar.
Una vegada vaig parlar amb un noi de setze anys que va dir-me que ser de dretes era ser espanyolista i d’esquerres, catalanista. O també podriem dir que els homes de dretes solen portar corbata i el cabell curt i els d’esquerres polos d’Armani i els cabells llargs estil Llongueres. O que les dones de dretes es casen per l’Església i les d’esquerres o no es casen o ho fan pel civil.
Perdonim, senyora Mallol, la frontera entre dretes i esquerres en els programes electorals, si més no els de les autonòmiques (degut al migrat poder de la Generalitat), és tan prima que ni es nota. Li posaré un exemple: el senyor Saura va defensar apassionadament en el debat de TV3 que no havia de suprimir-se l’Impost de Successions i Donacions. Recordava el seu company (per cert, els companys solen ser d’esquerres, els marits de dretes) que en la legislatura que tanquem el Govern va enviar al Parlament un projecte de llei que preveia una reducció substancial d’aquest mateix impost? Aquesta reforma no va prosperar perquè el senyor Maragall va tancar abruptament la legislatura i tots els projectes que estaven en tramitació se’n van anar a n’orris, però això tan d’esquerres de que els rics paguin impostos ni vostès no ho apliquen. Un altre exemple: la majoria estatal d’esquerres està a punt d’aprovar una reforma de l’IRPF que fa que els més rics redueixin la seva tributació en tres punts.
Reconeguem-ho, senyors d’Iniciativa, quan vostès van renunciar al marxisme i assumir l’economia de mercat, i quan a les lleis han incorporat la majoria de les reivindicacions clàssiques de l’esquerra (ensenyament gratuït, laicitat, etc.) s’han quedat sense discurs. Aixequen la bandera de l’esquerra com una estratègia de marqueting, i no perquè hi creguin. Com hi han de creure si la senyora Mallol no sap ni definir què és? De debò que ser d’esquerres és "deixar que la gent decideixi el seu futur"? Llavors, què és ser de dretes? Que ho decideixin altres persones?
Tot això no passaria de l’anècdota si no fos perquè Iniciativa només està disposada a pactar amb partits d’esquerres (és a dir, partits que portin una etiqueta que digui socialista o esquerra) Potser volia dir això, l’esquerra intel.ligent: els senyors que, amb intel.ligència, fan servir una paraula que sona bé – esquerra – per vendre el seu producte.
La llàstima és que darrera d’aquesta discussió tan estèril Esquerra tindrà l’excusa per fer president un espanyolista subordinat a Madrid, ja que, és clar, no pot posar al gover a un senyor amb corbata i clenxa que segur que és de dretes. Quan ho facin, però, que ens expliquin, si pot ser millor que la senyora Mallol, què vol dir per ells ser d’esquerres, apart d’això dels audífons, que ja ho hem entès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb el teu escrit. La línia que separa esquerra i dreta s’ha difuminat i entortolligat fins a l’extrem de desapareixer.
Ves amb compte però, algú et dirà que dir que la diferència entre dreta i esquerra es confosa és ser de dretes.
Salut,
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com