Programar una comèdia de Shaskespeare pel Grec sembla que s’ha convertit en un costum, motivat per l’èxit de públic. Jo formo part dels que tenen la temptació de gastar-se els 25 o 30 euros del teatre per una comèdia seva, i en canvi els fa mandra pensar en dedicar una nit d’estiu a un drama clàssic.
Una aspecte que crida l’atenció és que a l’espectacle estrella de l’estiu de la capital catalana, facin una obra on hi ha, com a mínim, dos actors que no tinguin la més mínima idea de la pronúncia en català. Una tal Cristina Plazas, que feia d’Hermione, un dels papers protagonistes, semblava d’aquells que parlen amb català amb tan d’esforç que d’un moment a l’altre canviaran al castellà, perquè se li estan acabant les piles, i la tortura d’haver de parlar en català fa que no consegueixi transmetre el personantge. A un altre actor, que es diu Pedro Casablanc, venien ganes de donar-li l’adreça d’un professor de fonètica catalana.
L’Oriol Grau fa un paper secundari però probablement és el més encertat. El protagonista, el Pere Arquillué, és d’aquests actors que sembla que pateixin interpretant, però al final resulta convincent. Hi ha una actriu, que em sembla que és la Rosa Renom que també destaca.
La crítica d’avui de la Vanguardia no és gaire bona, i el públic no es va entusiasmar, però el marc del Teatre Grec, amb els jardins i les carpes, i el fet que sigui una obra de Shakespeare, et fan passar, sense exageracions, una nit agradable.
No sé si sempre és així, al Grec, però en aquesta obra els actors porten un micròfon, i se’ls sent per l’altaveu. Potser a la llarga el teatre serà tot així, i els actors no caldrà que tinguin la veu potent, i podran matitzar més l’expressió. En el fons, no cal renunciar a la tecnologia si te avantatges, però a mi se’m fa estrany, i sembla que no sigui ben be teatre, el que fan.
Pel que fa a la posada en escena, molt austera, la critiquen molt. A mi el que menys em va agradar és el vestuari. Els directors d’avui dia tenen l’ambició d’actualitzar els clàssics, sobretot Shakespeare, i guarneixen els actors amb un vestuari contemporani que quan, com en aquest cas, és la única cosa actual que hi posen, resulta ben absurd. Quan el Rei de Sicília diu que tanquin la seva dona a la presó per adulteri i una dona amb un vestit de nit que sembla que surt d’un casament de l’Imperial de Terrassa va a suplicar-li amb la seva filla en braços que reflexioni i sigui clement, l’anacronisme és tan evident que l’escena queda falsa i desencertada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!