En el post anterior explicava alguns dels inconvenients del bilingüisme passiu, és a dir, de la fórmula de parlar en català encara que l’interlocutor contesti en castellà: obstaculitza la comunicació i consagra el dret dels forasters a no saber l’idioma propi de Catalunya.
Deia que és més eficaç fer notar al nostre interlocutor que és incorrecte no parlar el català, encara que la conversa continuï en castellà.Posava com exemple una conversa caçada al vol a un parking: el catalanoparlant canvia d’idioma però li fa un suau retret al seu interlocutor per la seva ignorància.
Una persona que porta un cert temps a Catalunya te l’obligació de parlar el català. Això, en el fons, ho reconeix tothom, llevat els anticatalanistes extremadament polititzats. El que no parla català és o bé un mandrós o bé un ase. Per exemple, ¿còm pot un pare demanar als seus fills que procurin estudiar si no ha fet el petit esforç d’aprendre el català? El vigilant del parking de l’anterior post s’avergonyeix de no haver-lo après probablement perquè te un fill que un dia li pot arribar a retreure.
Si continuem pel camí del bilingüisme passiu, s’acabarà arribant a normalitzar que hi ha un segment de població que no parla el català simplement perquè és una opció triada legítimament. Els castellanoparlants no tenen gairebé cap pressió per part dels catalans per canviar d’idioma, hi ha molta gent que sap parlar-lo però li sembla una opció tan respectable com qualsevol altre no parlar-lo mai. NO PARLAR MAI EL CATALÀ HAURIA D’ESDEVENIR UN SIGNE DE MALA EDUCACIÓ.
Fixeu-vos també que el tipus del parking s’afanya a desmarcar-se de la catalogació d’inmigrant. El seu pare era d’aquí. Però el seu interlocutor, sense dir res ofensiu, presuposa que el vigilant és inmigrant perquè no sap el català. El vigilant, si és la bona persona que sembla ser, procurarà la propera vegada com a mínim entendre el català per no ser confós per un nouvingut. Si el vigilant tingués aquesta conversa un parell o tres de cops al dia, sentiria una pressió més motivant que el bilingüisme passiu.
Això enllaça amb una altra reflexió sobre la catalanitat. Per mi, català és aquell que parla català, amb independència d’on vingui. I a un habitant de Catalunya que no parla el català se n’ha dit sempre castellà. Potser etimològicament és equivocat, i ja em perdonaran els afectats però una persona que viu a Catalunya i no parla el català pot ser el que vulgui però de català no ho és, o no ho hauria de ser.
La gran dificultat que te exercir aquesta pressió suau sobre els forasters és la tendència dels catalans a no voler imposar res en nom de la tolerància, probablement nascuda per reacció a un règim dictatorial d’imposicions. Tenir un sistema de valors i unes normes d’educació no és ser intolerant, i als ¨països europeus amb llarga tradició democràtica ho saben molt bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!