Reflexions sobre la sinceritat i la honestedat, i sobre els avantatges d’escriure amb pseudònim per tal de poder arribar a dir el que realment penses.
Crec que una de les coses bones que te això del bloc és la possibilitat de l’anonimat.
En les relacions personals, s’ha de distingir entre la honestedat i la sinceritat, perquè l’excés de sinceritat pot ser cruel i ofensiu. Per exemple si trobes que un conegut és lleig o estúpid, no hi ha cap necessitat que li diguis, no li fa cap falta saber la teva opinio. Tampoc no crec que sigui correcte no fer-li saber a l’interfecte però aprofitar qualsevol ocasió per parlar-ne amb altres persones que el coneixen. Simplement, no cal parlar-ne, i això no és falta d’honestedat, és perfectament admissible.
Si escrius, i saps que seràs llegit per persones que tenen alguna cosa a veure amb el que has escrit, hi ha el perill d’evitar determinats temes, o d’abordar-los amb suavitat per evitar ofendre-les. Una vegada vaig escriure un conte, que va resultar premiat, i que en moltíssima gent en l’àmbit de la meva professió va llegir. Jo no tenia cap mena d’expectativa que m’anessin a donar cap premi, ni que ningú que hi sortia ho anés a llegir, de forma que vaig expressar-me amb total llibertat, i amb una certa inconsciència.
Els que apareixien ho feien amb nom suposat, però el personatge central era perfectament identificable. Aquest personatge és un senyor odiat amb rara unanimitat per la majoria dels seus col.legues i ex-col.laboradors, així que el conte em va fer força popular entre els meus companys de professió i la veritat, no em sap gens de greu l’atac de ira que diuen que li agafa cada cop que li esmenten el meu conte.
Al conte hi havia un personatge secundari, una noia que bàsicament era una víctima del personatge central, tot i que se’n sortia prou be. Segons he sabut, s’han arribat a fer travesses sobre qui era aquest personatge, tot i que molts ho encerten sense dificultat. En el conte hi havia alguns comentaris (com per exemple que tenia aire d’alumna aplicada d’un col.legi de monges) que m’hagués pogut estalviar perfectament, i que si hagués tingut la més mínima sospita que ella ho acabaria llegint, segur que hagués canviat sense que el conte se’n ressentís en absolut.
Des de darrera de l’Amadeu Casucreu, jo escric amb total llibertat, i si fes servir el meu nom autèntic hi ha moltes coses que no diria, perquè no vull ofendre ningú. No crec que faci cap mal, amb un pseudònim. Penso, d’altra banda, que els pocs o molts que em llegeixen em coneixen ja molt millor que persones amb què he tractat tota la vida, perquè parlo amb la llibertat que dona la convicció que no faré mal ningú amb els meus comentaris. També és cert que a vegades penso que si algú que coneix qui sóc realment s’entreté a seguir els meus posts podrà averiguar fàcilment qui sóc, perquè tot el que explico m’ha passat realment. Però, de moment això no em frena.
Crec que hi ha escritptors de talent com el Quim Monzó o el Sergi Pàmies que els aniria molt bé una mica d’anonimat per no malbaratar el seu talent en banalitats com les que escriuen, perquè s’han de guanyar la vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
escrit o un comentari. El nom, el pseudònim i l’anònim.
Entenc per pseudònim la teva identificació: no és el nom real, però hi
ha un autor, sempre el mateix, que s’identifica amb pseudònim, una coherència
de discurs, hi ha una adreça de correu vàlida
i a efectes de qui no et coneix el pseudònim és igual al nom real. Fins aquí
res a dir.
L’anònim es el que “signa” com a tal, o be amb un nom suposat que va canviant,
i no te una adreça de correu vàlida. Per a mi no mereix escriure ni fer-li cas,
doncs qui no és capaç de signar el que diu val mes que calli. Els comentaris anònims
solen ser incongruents, creguts i fatxendes, sovint inintel·ligibles, no mereixen
respecte.
Entenc, pel que has anat reiterant, que consideres la signatura amb nom
real la millor de les opcions, però en el teu cas no t’és possible. Em sembla
una posició ben respectable, que no cal que expliquis com una disculpa. Referent a la protecció de la identitat de les
persones de qui es parla, és ben possible fer-ho a pesar de signar amb el nom
real, son coses diferents.