Alfons Escoda

Des de Cerdanyola, per Catalunya

12 d'agost de 2008
2 comentaris

Petites històries polítiques i personals XII

Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. 20 de març de 1980.
Vaig guanyar aquelles eleccions, estava  molt feliç, però….. .

 

 

Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. 20 de març de 1980

 

 

Passades les primeres municipals van arribar les primeres eleccions al Parlament. Vaig fer la campanya amb Convergència, recordo una dedicació molt gran a aquelles eleccions. I sense esperar-ho en absolut, vam guanyar.  L´alegria la nit de les eleccions va ser immensa. Al local de CDC del carrer de Santa Teresa, hi havia molta gent. Van venir, també, la gent d´ERC de Cerdanyola  al local de Convergència per seguir els resultats. En aquells moments els militants d´ERC a Cerdanyola éren gent molt gran, militants històrics de l´ERC d´abans de la guerra. Recordo especialment en Roc Cabús, en Josep Olle i l´Antoni Font. La gent de CDC i d´ERC estava eufòrica per la victòria de Jordi Pujol i el resultat extraordinari d´Heribert Barrera. Amb en Jordi Riba, vaig baixar a Barcelona a celebrar els resultats. La seu de CDC era al carrer Mallorca, i el carrer va quedar tallat per la quantitat de gent que hi havia concentrada. Barcelona bullia de cotxes amb banderes i claxons. L´ambient era extraordinari.Vam cridar “Pujol President” i “Independència Països Catalans”. Aquella victòria nacionalista inesperada  obria la porta a una Generalitat de Catalunya, governada per nacionalistes que ha tingut una influència positiva immensa pel país de les darreres dècades.

 

Aquesta va ser la primera vegada, i la última, que vaig guanyar unes eleccions i que va acabar amb final feliç.

 

 

Vaig guanyar aquelles eleccions, estava molt feliç, però……

.

Pocs mesos abans de les eleccions havia sorgit un moviment polític nou: Nacionalistes d´Esquerra. Al diari AVUI anava sortint cada dia una plana amb gent nova que s´adheria a aquell nou moviment que naixia. Jordi Carbonell, Magda Oranich, Josep Maria Espinàs, Santiago Vilanova, Lluís Llach, Joan Oliver –PereIV-, Armand de Fluvià, Maria Mercè Marçal,Josep Lluís Carod-Rovira,Miquel Sellarès,Avel.lí Artís Gener-Tísner-,Quim Monzó… . A mi em fascinava les coses que dèien, i la gent que s´hi adheria. La meva simpatia per aquell nou moviment era molt gran. Pensava que aquells eren els meus. Éren nacionalistes i independentistes, parlaven de medi ambient, de drets de les persones, éren antinuclears i  pacifistes. No éren un partit, sinó un moviment. No hi havia militants sinó adherits. No hi havia Comitès locals, sinó assemblees. A Cerdanyola s´hi van adherir moltes persones que havíen estat a l´Entesa per Cerdanyola, en Macià Pedrosa,en Miquel Sànchez, l´Albert Làzaro,en Gaspar Martínez, i per primer cop, un grup de joves d´edat similar a la meva, es va acostar a la  política. Molts éren amics meus. D´entre ells en Toni Morral. En el món convergent dèien que éren un submarí del PSUC, i els del PSUC que éren un submarí de Convergència.

El míting final el van fer a Barcelona, amb un recital de Lluís Llach, suposo que no hi vaig anar per que tenia feina amb la campanya de Convergència, però em moria de ganes d´anar-hi. Hi van anar tots els meus amics.

La nit electoral a Cerdanyola me la va explicar la qui llavors era la meva millor amiga, i avui la meva esposa, la Maria Casamitjana. Es van trobar al Bar Casablanca del carrer Serragalliners, i van passar de l´eufòria (la nit abans al concert de Barcelona hi van anar més persones que no pas els qui van votar aquell dia) a la decepció per no haver tret cap diputat. Suposo que la novetat de la opció, que molts joves no teníem edat de vot i que es presentava, també, el BEAN encapçalat per en Xirinacs explicaríen aquella derrota.

Fos com fos, existia Nacionalistes d´Esquerra. I jo amb setze anys, tenia el cor dividit entre la meva Convergència i NE.

 

  1. Hola Alfons,

    arran del teu comentari al blocgran t’he llegit tots els teus articles referents a petites histories polítiques i personals.
    Son molt emocionants i enriquidors de com és vivia la catalanitat dins del teu poble prop de Barcelona.
    Realment estan molt ben escrits i t’enganxa, potser perquè som de la mateixa generació, encara que soc una mica més gran.
    Per exemple jo mai he tingut classe de català, de fet fins a segon de l’universitat cap professor en va fer la classe en català.
    Lluny de l’àrea de Barcelona, a Malgrat de Mar i a Blanes, la normalització educativa catalanista va arribar molt més tard, en canvi l’ambient al carrer i al pati de l’escola era totalment català.
    A Malgrat, realment el meu poble de joventut i d’adult, l’ambient catalanista en aquella època era aguantat culturalment per els Escoltes, el MIJAC fou un intent per parts del cures Maristes per descaifenar el nacionalisme dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya com a mínim a Malgrat. Políticament el catalanisme a Malgrat era dominat pe al PSAN i també per NE, i part per al PSC, que va acabant absorbintuna part important d’aquesta gent catalanista i lluitadora antifranquista, amb el permís d’Iniciativa. En canvi CiU eren quatre botiguers o algun empresari hoteler de bona fer que el PSCs’els ha rifat sempre que ha volgut. Ara la cosa per sor ha canviat i ERC torna a ser un referent i l’opció més bona de canvi al PSC. De fet el PSC a Malgrat ha pactat amb tothom quan no ha tingut majoria absoluta, en la darrera legislatura va pactar amb CiU i el PP, per fer front a ERC!, ara esta amb coalició amb PP!.

    Per cert, el meu pare de segon cognom també es Escoda.
    De fet diuen que la mala llet i les ganes de lluitar ens venen de la nostra avia paterna.

    T’aniré llegint, son molt interessants les teves petites histories

    Salut i Independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!