Els noms dels carrers de Cerdanyola.
Els noms dels carrers de Cerdanyola
Una de les primeres decisions que havia de prendre el nou ajuntament democràtic era canviar el nom d´alguns carrers, que encara tenien noms franquistes. El meu pare com a regidor de ciutadania, n´era el responsable. El més escandalós era el nom de “General Mola” d´un carrer del Turonet que es va convertir en carrer “Pompeu Fabra”. La resta de carrers éren vinculats a la família del Castell, plaça dels Marquesos de Cerdanyola, carrer de Vicente Trenor…. .
A Cerdanyola es va donar un fet insòlit. El que era l´Avinguda Generalisimo Franco, va ser canviat pel nom d´”Avinguda de Catalunya” només morir Franco, sense esperar els nous ajuntaments democràtics. La presència d´alguns regidors democràtes i catalanistes en aquell darrer ajuntament pre-democràtic explica aquesta situació. El fet és que en temps de la República s´havia rebatejat aquest carrer que es deia de Sant Ignasi pel de Francec Layret. I aleshores esdevingué la polèmica : un grup de ciutadans (Miquel Sànchez, Albert Làzaro, Macià Pedrosa i d´altres) van demanar de canviar el nom de “Catalunya” pel de “Francesc Layret”. El PSC i el PSUC els van donar suport. Convergència s´hi va oposar.
Des de CDC vam organitzar una campanya, junt amb veïns del carrer, que va consistir en enganxar uns cartells per l´Avinguda que dèien, “Ni Francisco, ni Francesc, el nostre carrer és i serà Avinguda de Catalunya” i vam recollir signatures amb aquest fi.
Malgrat socialistes i comunistes teníen una àmplia majoria al Ple, el meu pare va poder negociar una solució de consens : L´Avinguda Catalunya es diria així fins el pont del riu, i després el carrer es diria Francesc Layret fins l´Ajuntament, amb la plaça inclosa. Va ser aprovat per unanimitat. Crec que va ser una molt bona solució.
Sembla ser que en alguna casa de l´Avinguda Catalunya, tenen guardada la placa republicana dedicada a Francesc Layret……potser començaria a ser hora que la ciutat recuperés aquest patrimoni.
Una darrera anècdota es va produir el mateix dia del Ple que s´aprovaven els canvis de noms. A darrera hora, al mateix moment del Ple, va arribar al meu pare un escrit on apareixia un nou carrer per canviar el nom: el carrer “Obispo Marimon”.Casualment era el carrer on nosaltres víviem. Mai havíem sabut qui era aquell bisbe.
Jo estava al Ple com a públic, sempre hi anava. El meu pare em va cridar i em va dir: Alfons, investiga qui és l´Obispo Marimón. Vaig sortir corrent de l´Ajuntament, i el que se´m va ocórrer va ser anar a casa la família Roig, que vivíen al darrera l´Ajuntament i sabia que teníen la Gran Enciclopèdia Catalana. Vaig consultar, i vaig llegir que era un bisbe de la família dels Marquesos de Cerdanyola, i que el 1714 s´havia posicionat combativament al costat dels botiflers partidaris dels Borbons. Ràpidament vaig tornar a l´Ajuntament, i li vaig dir al meu pare : Papa, s´ha de canviar el nom. Improvisant , en el Ple mateix, el meu pare va proposar que el carrer s´anomenés “Josep Llimona”. Encara es diu així, i jo hi visc ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa uns quinze anys em va cridar un administrador de finques que soma mics per a anar a supervisar uns forjats d’un edifici del carrer de Na rovella en ple centre de la ciutat. Allà vivia un vellet d’uns noranta anys,
vam estar xerrant de tot un poc mentrimentres em dedicava a dibuixar una de les plantes. Tot un gentleman. Vaig descobrir-hi reguers de xilòfags pels murs que estaven fet malbé certes zones, etc. A la fi, i com em solia passar, doncs era prou jove, el projecte li van encarregar a un altre arquitecte major. Aquell vellet malalt d’un càncer terminal però amb un cap clarividentísim era el Senyor Marquès de Cerdanyola. Crec que era un Trénor. A València una de les famílies nobiliàries més importants. NO t’estranye que fossen botiflers, doncs originàriament, són irlandesos fugits i perseguits pels anglesos. I ja saps d’aquella dita que tant practiquen els irlandesos: els enemics dels meus enemics són els meus amics. El palauet on vivia era l’antic edifici de la Inquisició. Quanta de dolor i de glamur s’ha viscut entre aquells murs, Déu meu !
Cordialment.
PS: “Vicente” era el nom…no t’estrenyes………dels lligams aristocràtics entre el Principat i València ciutat. Són les mateixes famílies.
En una altre lliurament podrem parlar dels Cardona i els Requesens per exemple…