Més enllà de la política, les associacions.
El grup de MIJAC de Can Xarau.
Els Consells Populars de Cultura Catalana i en Macià Pedrosa.
Més enllà de la política, les associacions.
A més de la política, sabia que podia treballar des d´altres espais. D´infant havia participat a la Coral Infantil del Casal, al Club Infantil i a l´Agrupació Sardanista. Aquest any va néixer un nou moviment de joves cristians a Cerdanyola, el MIJAC. Era un moviment cristià que treballava bàsicament a través de l´esplai. Jo hi vaig arribar com a continuació lògica del grup de catequesi que fèim amb l´estimada Maria Amor a la casa de Can Llopis (Cerdanyola déu un homenatge a la Maria Amor Torns per tot el que ha fet,des del més absolut dels silencis, tant des de Càrites, com des del seu treball amb joves i adolescents), i com a continuació lògica del grup d´amics de la meva edat que havíem acabat l´Agrupació Sardanista. Al MIJAC vaig conéixer, o vaig establir una relació més forta, amb els que serien els meus amics principals,encara ara. Allí vam coincidir amb en Toni , l´Àngels i la Paquita Morral, l´Antònia i en Jaume Roig, la Maria Rosa Aliot i molts d´altres.Vaig començar al MiJAC, com a “nen”, però al cap de pocs mesos em vaig integrar al grup de “monitors”. Una altra vegada em vaig veure envoltat (sense que per mi fos un problema) de gent més gran que jo.
El grup de MIJAC de Can Xarau
Em vaig integrar a un grup que havia iniciat feia poc l´Antònia Roig i l´Àngels Morral al barri de Can Xarau. Era una proposta innovadora. Es tractava de fer esplai, anant a treballar amb el grup de nanos del barri al carrer mateix.No sé què carai deurien pensar aquells nois de la nostra intromissió estrafolària!.Però va funcionar.Cada dissabte a la tarda, ens presentàvem al barri, i ens barrejavem amb la colla de nens que jugaven a un solar que anomenaven “El huerto del Gàlvez”. Jugàvem, fèiem activitats, parlàvem, però evitavem sempre ser nosaltres qui portéssim la iniciativa. Deixavem que fóssin els propis nois els qui marquéssin l´activitat, i nosaltres ens hi adaptavem, posant cullerada en aquells aspectes que ens interessava.Ho vam fer de molt bona fe, encara que potser amb una actitud una mica missionera. Poc a poc els nanos ens esperaven amb il.lusió, vam anar coneixent els pares, que finalment ens van depositar tota la seva confiança. Aquell grup de nanos del carrer va quedar molt consolidat, i vam acabar inclús organitzant colònies a l´estiu. No vam voler mai demanar a ningú un local, o demanar una subvenció per fer aquella activitat. Sabíem que volíem fer les coses d´una altra manera, i que érem diferents a d´altres grups d´esplai. No sé quin pòsit va quedar a aquells nanos d´aquelles activitats. Nosaltres vam aprendre molt. I el coneixement que vaig tenir del “Sot de Can Xarau” va ser formidable. Cada cop que, ara, he de fer alguna cosa al barri, m´ho miro amb una especial estima.
Recordo moltes anècdotes d´aquell temps, però n´explico una. Quan arribava Sant Joan, els nanos estàven especialment actius. S´havia de fer la foguera molts dies abans, robar llenya d´altres fogueres i vigilar que no els robessin la seva.El moment d´encendre el foc era un moment important. Aquell any, nosaltres, des d´una altra entitat, havíem aconseguit organitzar l´arribada de la flama del Canigó per encendre les fogueres de Cerdanyola. Vam proposar als nanos que aquell any espéressin d ´encendre la foguera a l´arribada de la flama i els vam parlar del Canigó, de la llengua, dels Països Catalans…. Teòricament els vam convéncer. Però quan vam arribar amb el camió guarnit i la flama, la seva foguera ja feia alguns minuts que cremava…. . No vam saber organitzar prou bé l´encesa simultània a tot Cerdanyola, i la impaciència quan es va pondre el sol va poder més que el nostre romanticisme.
Els Consells Populars de Cultura Catalana i en Macià Pedrosa
Aquells anys es va crear a Cerdanyola una entitat anomenada Consells Populars de Cultura Catalana.Era una continuació de les feines que havia fet el Congrés de Cultura Catalana (1975/1977) i que jo, per raons d´edat, no hi havia participat activament. L´ànima d´aquesta nova associació va ser en Macià Pedrosa. En Macià, era un home amb un bagatge cultural impressionant,molt actiu i amb unes dots de lideratge que féien que al seu voltant sempre sorgissin iniciatives. Casa seva, un modest pis del carrer de Santa Anna, s´assemblava més a una escola, biblioteca, local de reunions que no pas a una casa particular. La immensa amabilitat i paciència de la seva dona, la Mariona Delgado, acabava de donar a aquella casa un ambient molt especial. En Macià, anà aplegant al seu voltant moltes persones de totes les edats, preocupades per la política, la cultura i Catalunya. A casa seva es feien classes de català, assajava un grup de flautes, o s´hi feien reunions polítiques. Amb els CPCC vam col.laborar a organitzar les activitats de la Comissió de Festes de Sant Martí, vam organitzar la Festa de Sant Joan (Festa Nacional dels PPCC), ens féiem ressó de les activitat que la Crida la la Solidaritat organitzava a Barcelona o vam participar a la Coordinadora Salvem Canaletes.De casa de´n Macià Pedrosa en tinc dos records molt arrelats, però en parlaré més tard: la organització de la campanya i els autocars que vam sortir de Cerdanyola per omplir el Camp del Barça, sota el lema Som Una Nació, i les reunions per preparar la penjada al campanar de l´església en contra de la construcció de Canaletes.
El magnetisme de la figura de Macià Pedrosa, em va fer apropar a noves mentalitats i actituds, que es sumaven a les que vivia a CDC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!