Els diaris que llegia…..
La Rosa Rodrigo i el PSPV.
El Manifiesto dels 2.300 i la Crida a la Solidaritat.
Els diaris que llegia….
A casa llegíem “El Correo Catalán” , fins que l´any 1976 va sortir el diari AVUI, del qual som subscriptors des del primer dia i continua sent el diari de casa. Quan anava a l´institut, molts dies passava pel quiosc abans d´entrar a classe hi agafava l´AVUI. Un dia, un mestre que encara ho és de l´institut Pere Calders, es va enfotre de mi davant de tota la classe. “Llegeixes aquest diari?, si això és el Patufet!. Si voleu estar informats del que passa al món heu de llegir “El País”. És dels millors diaris del món en política internacional”, va dir. Éren temps en que tots els mestres eren molt progres i ,per la majoria, el catalanisme era motiu de menysteniment i de burla. Per ells el catalanisme era casolà,conservador, rural, rídicul, feia pagès. Jo no vaig deixar mai de comprar l´AVUI, però vaig començar a llegir, també, El País. Durant molts anys vaig mantenir aquesta doble lectura diària. Van passar un parell d´anys, i coses de la vida, aquell mestre que encara ho és del Pere Calders, va convertir-se en molt nacionalista i llegia el diari AVUI. Un dia, en veure´m entrar a l´institut amb el El Pais i l´AVUI sota el braç em va dir: “Què fas llegint aquest diari! Si això és espanyolisme pur! és la veu del seu amo, i un diari del PSOE cent per cent!. Nacionalista com ets has de llegir l´AVUI!!!!.”. Vaig continuar llegint l´AVUI i El País durant uns anys. L´autoritat d´aquell mestre que encara ho és del Pere Calders em va caure per terra per sempre, i vaig aprendre a creure amb mi mateix i en les meves idees. Escolto tothom, molt. És fàcil de convèncer-me de moltes coses. Però cada dia m´avergonyia menys de fer i pensar les coses a la meva manera.
Segurament aquell mestre deuria quedar satisfet de pensar que alliçonava els seus alumnes amb molta autoritat, però poc pensava el rídicul que acabava de fer davant meu.
La Rosa Rodrigo i el PSPV
Fent primer de BUP, en una reunió del Consell Escolar, no recordo quin tema va sortir relacionat amb el català, i vaig intervenir per defensar alguna cosa relacionada amb la llengua. Una mestra amb accent valencià que jo no coneixia em va donar ple suport. Jo no sabia qui era però em va encuriosir molt l´encenedor que tenia davant d´ella a la taula: era un encenedor blanc amb les sigles del PSPV i una senyera. Em sembla que vam guanyar el tema que defensàvem, i en sortir de la reunió ens vam presentar. Ella era la Rosa Rodrigo, mestre de llengua, valenciana i nacionalista, una gran persona amb qui vaig fer moltíssima amistat. Durant els quatre anys que vaig ser a l´institut, va ser amb la persona que més em vaig relacionar, i vam passar junts amb d´altres mestres (amb els alumnes era molt díficil!) moltes hores de conversa i d´acció amb temes polítics, de l´institut i de defensa de la llengua. En sortir d´aquella reunió em va acompanyar a casa amb el cotxe, i em va explicar part de la seva història i el perquè de l´encenedor amb les sigles del PSPV. Ella, el seu marit, en Carles Solà, després rector de l´UAB i Conseller de la Generalitat, i d´altres havíen fundat a València el Partit Socialista del País Valencià. Ells, com d´altres, en van marxar en el moment de la fussió amb el PSOE.
Aquests dies, que estem veient com estan a punt de desaparéixer les sigles PSPV, per que el PSOE valencià renuncia definitivament a la denominació País Valencià, sento una gran tristesa i penso, sovint, en aquell encenedor i amb l´estimada Rosa Rodrigo.
El manifiesto dels 2300, i la Crida a la Solidaritat.
El gener de 1981,jo tenia 16 anys, començava a circular el “Manifiesto dels 2300”. Era un manifest promogut per Federico Jimenez Losantos i Armando de Miguel en defensa del castellà a Catalunya i en contra de les tímides propostes de normalització lingüístiques que es començaven a fer.” El Manifiesto”, va arribar a l´institut, i alguns mestres ,d´aquells tan progres, el van signar. La Rosa Rodrigo me´l va ensenyar enseguida, encara conservo aquella fotocòpia ennegrida de tantes vegades com s´havia reproduït. Vam decidir de fer una trobada amb més gent, sobretot professors, per veure com hi podíem fer front. Paral.lelament molta altra gent es va moure pel país, i es va convocar un acte al Paraninf de la Universitat de Barcelona pel dia 18 de març. Hi vaig anar. Em sembla que era la primera vegada que baixava sol a Barcelona. Aquell acte em va produïr un gran impacte. Va ser l´acte de naixement de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes. La majestuositat del Paraninf de la Universitat de Barcelona, moltes cares conegudes d´escriptors, cantants o polítics, intervencions vibrants….és de les vegades que més he sentit que estava formant part d´un acte important en la història del país.
Aquell acte portava associat la recollida de signatures d´adhesió a la Crida. Podien adherir-s´hi associacions o particulars. A l´institut vam recollir signatures, i jo també en vaig recollir a CDC. Vaig anar casa per casa de la majoria de militants a buscar el seu suport. Tothom em va signar, excepte un militant que es va negar, em va dir que allò ell ho trobava massa radical , i que no estava d´acord en signar-ho. Em va sorprendre molt. Llavors, i ara, sabia que Convergència era molt plural, i que hi havia persones amb sensibilitats diferents, però mai ha deixat de sorprendre´m amb quina por, amb quina timidesa, amb quina prevenció molts catalans reaccionem davant la defensa dels nostres ideals.
La primera activitat de la Crida, va ser convocar per aquell mateix mes de juny un acte al Camp del Barça amb el lema “Som una Nació”. A Cerdanyola, vam col.laborar en l´acte penjant cartells i fent-ne difussió a través dels Consells Populars de Cultura Catalana. Des de casa de´n Macià Pedrosa, vam reunir-nos una sèrie de gent, la gran majoria nacionalistes d´esquerra, per preparar l´acte. Vam organitzar autocars i vam fer una pancarta que deia :”Som una Nació, Autodeterminació”. Jo vaig vendre molts tiquets dels autocars a gent de Convergència. Aquesta situació era molt freqüent aquell temps, i molts anys després, les coses les organitzaven gent d´esquerres que criticaven CDC ferotgement, però després era bàsicament gent de Convergència la qui omplia els actes, anava als recitals o comprava els llibres o discos. A la gent de CDC li costava molt prendre la iniciativa, embrancar-se en reivindicacions, i passar a l´acció política més social, més de carrer.
En aquell temps, jo nedava entre dos móns, el món de CDC que no acabava de ser el meu, per que jo tenia més energia acumulada, idees menys moderades i més necessitat d´acció, i el món del nacionalisme d´esquerres que m´hi sentia bé en molts aspectes però que també m´hi sentia allunyat en molts plantejaments, sobretot en aquells que feien referència a qüestions ideològiques vinculades al socialisme, el color vermell i la falç i el martell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!