Que torni la Dama!
Decideixo escriure en català.
Parlant de l´escola….
Que torni la Dama!
La Setmana Santa de 1973 vam anar de vacances pel País Valencià. En la visita a Elx, vam visitar el Museu Arqueològic, on hi ha una reproducció de la Dama d´Elx. L´original és a Madrid. En acabar la vista, el meu pare es va dirigir al llibre de vistes i va escriure “Que torni la Dama!”. Tots ho vam signar. A mi em va semblar que fèiem una cosa important.Cada cop que veig, o signo un llibre de visites penso en aquell dia.
Ara fa pocs dies vaig llegir als diaris que s´havia engegat una campanya a Elx amb el lema “Que torni la Dama!”, després d´haver estat només 6 mesos exposada l´any 2006 a Elx, per gràcia del govern de l´estat. Em va fer molta gràcia l´eslògan, i molta pena que a aquestes alçades encara haguem de fer aquestes reivindicacions.
Decideixo escriure en català
Fent 8è d´EGB, l´any 1976, la mestra de Literartura (castellana, és clar), ens va encarregar de llegir un llibre, el que vulguéssim, i després fer-ne un treball. Quan a casa vaig encarar-me a la llibreria per triar-ne un , vaig pensar que per què no un llibre en català?. Vaig triar una novel-la que es titol-lava “Abans d´ahir”, de Rafael Tasis. I l´endemà em vaig presentar a l´escola amb aquella proposta.
La mestra, altra cop la Concepció Costa, es deuria quedar sorpresa, però no em va posar cap inconvenient. L´important era llegir un llibre i saber-ne fer el treball. Suposo que tampoc li deuria desagradar que un alumne tingués una certa valentia i criteri propi. Éren temps de canvis, de molts canvis, i aquest fet encaixava bé amb el moment que víviem. La conseqüència lògica d´aquella lectura va ser fer el treball en català. Ara que hi penso, no m´estranyaria que hagués estat el primer treball en català fet a l´escola Montserrat.
Des d´aquest treball, vaig escriure sempre més en català. Tots els exercicis, els apunts, els exàmens els vaig fer sempre més en català.Alguns professors es sorprenguéren molt, però cap m´ho va impedir.
Parlant de l´escola…..
El que ara explicaré, aparentment, no té res a veure amb la política, però em temo que sí.que en té…
A l´escola féiem natació al CNSabadell. Un any, el Club ens va triar a uns quants nois i noies que destacàvem nedant. Ens van oferir la possibilitat d´anar a entrenar cada dia, i formar part del Club. Els entrenaments éren tres dies al vespre de 7 a 9, i els altres dos dies de la setmana de 7 a 2/4de 9 del matí. De l´escola érem 8 o10. Pels vespres ens acompanyaven els nostres pares, però al matí, l´escola s´oferí per contractar un minibus i anar-hi plegats. En aquelles anades matinals a Sabadell, que van durar 2 o 3 anys sempre ens va acompanyar la directora de l´escola. Ho trobo admirable.
Quan sento algú, fent demagògia i criticant l´escola concertada, penso sovint en aquelles anades a Sabadell de matinada, i em pregunto quants directors d´escola pública (inclús aquells que ara tenen la Creu de Sant Jordi), farien avui aquest esforç desinteressat.
He de dir, també, que aquest esforç, va tenir la seva compensació : Tant alguns de nosaltres, com l´escola Montserrat com a equip, vam guanyar força medalles d´or en els campionats comarcals de natació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que parles d’una època on l’escola privada feia una funció pública.
A mi, personalment, que una escola com la Vall de Bellaterra, que tots coneixem quina tendencia sociològica té, donç que vols que et digui, em provoca urticaria. Per altra banda hi ha escoles que es mereixen tot el que s’hi dona i més.
Clar que fer aquestes diferencies es difícil, però crec que aquest cas es representatiu i de molt fàcil solució.