Alfons Escoda

Eps Alfons, precisament en parlava al fòrum.
Realment cdc pensa que amb la senyera com única ideologia, pot esdevenir cabdal
per a fer un gir nacional? Sóc dels que considera que un partit sense ideologia
concreta no pot anar enlloc, i el catalanisme no és cap ideologia, fins i tot
els sociates es fan dir catalanistes. És més, personalment em fa certa por
aquells que només aposten per un fi que, tot i que puc compartir, no m’explica
com arribar-hi políticament i que en farem si mai hi arribem. I ara, precisament
amb la crisi, és el moment de les ideologies. La llàstima és que les esquerres,
d’on ha sortit durant temps el debat intel·lectual, són les que manen a
catalunya i a espanya, la qual cosa provoca el silenci de tots per no ofendre a
aquell que els hi donen de menjar. La dreta espanyola s’ha avançat i fa temps
que és capdavantera en un missatge més proper al ciutadà que no pas l’esquerra.
Així, tot i el seu nacionalisme espanyol, les seves principals crides són a
favor dels drets individuals de les persones i no perden el temps en drets col·lectius
que ningú no entén, fora dels romàntics. És clar que ells tenen un estat i
juguen amb avantatge, però reduir al missatge polític a què en una futura
independència tot serà millor, no fa que el ciutadà pugui pagar l’hipoteca,
recuperi el seu lloc de feina… i som en temps de crisi. El ciutadà cerca els culpables
de la seva situació, no creu que ell també l’ha provocada, vol conservar els
seus antics privilegis i el seu boc expiatori serà no només els governs, sinó
tots els polítics. La demagògia barata ha qualla, els escàndols de corrupció són
diaris, les administracions públiques no donen cap resposta, els partits polítics
són més preocupats en les eleccions que en els problemes diaris, els ens
socials – sindicats, associacions….- no responen a cap de les expectatives…
Amb aquest caldo de cultiu, bo serà si la gent no es llença a l’extremisme. La
centralitat, el bonhomisme… són valors a la baixa. Calen discursos rotunds
però reals, del dia a dia, que la gent l’entengui, li arribi, que sigui pràctic.
La independència, l’estat propi no és una necessitat imperiosa per la majoria
dels catalans. Mal que ens pesi, quan més se’ns pixen a la cara, més obrim la
boca. Com deia abans, el nacionalisme espanyol, de dretes – part lliberal del
pp- i d’esquerres – upyd, c’s-, ha trobat un discurs directe i clar: la defensa
de la nació espanyola i dels drets individuals. Front això res tenen a fer els
que defensin una nació, que és nació segons diu un preàmbul d’una llei orgànica
espanyola, a l’espera del que digui el tc, i amb un discurs sobre uns desconeguts drets
col·lectius. Per això crec que els partits catalans han de ser valents i parlar
de política actual, de solucions a la crisi, de propostes…. no del que
podria passar si demà espanya ens dóna tants milions de finançament o si
espanya ens deixa convocar un referèndum per la independència, que ja sembla
que no es recull ni a la llei catalana de consultes. Si mai ha d’arribar ja
vindrà, la independència, el que ara cal és torejar l’actual situació, sense
perdre el sentit de país, sense oblidar-se d’ítaca, però no supeditar ítaca a
la política. La independència és el fi, però pel camí hem de convidar a la gent
que s’hi sumi, ningú se sentirà atret amb un discurs que, de tan
transversal de casa gran on tothom hi cap, és buit de contingut tangible. La
crida als sentiments pot donar resultat amb qualsevol altre país menys amb el
nostre, amb tanta poca autoestima. O ens adaptem, o passem de llarg. I crec,
sincerament, que el catalanisme com a únic referent polític no porta enlloc. Quin
rotllo, oi?