L'Aleix a ca la Toca

En el darrer apunt, parlava de les edicions bilingües de La Vanguardia, del seu menyspreu per la llengua del país i de l’aposta pel trilingüisme d’aquest govern nostrat de Catalunya.
Amb l’acceptació d’una altra hora d’espanyol imposada per l’estat, i l’argumentació retòrica del representant del govern, el Conseller d’Educació, ens tornem a trobar en la mateixa cruïlla. Ens parlen de competència lingüística, d’aprofundir en el trilingüisme…, i que el català no està en perill. I ja està!
Tot plegat ens situa en un punt realment crític. Per una banda, la demostració que l’estatut pactat per PSOE-CiU no és cap avenç des d’un punt de vista lingüístic, o sigui, nacional, o sigui, social. Que l’estatut votat a favor o acceptat a posteriori per tot l’arc parlamentari principatí no suposa un augment de sobirania, sinó continuar amb els mateixos tractes de dependència autonòmica. I que España no ens apanya, sinó que estem ben apanyats amb España, que continua tenint “un destino en lo universal“.
D’altra banda, tot això del trilingüisme no és més que una comèdia de baix nivell per aigualir encara més el problema -sí, el problema!- de la situació de substitució que viu el català. Amb la conya de la competència lingüística, se’ns va embotint en la faixa espanyola i aviat lligaran el cap i ens penjaran per assecar l’embotit.
En tot aquest debat, però, hi ha una cosa que encara em preocupa més. Quina és la posició dels mestres, les ampes i els sindicats d’ensenyament, o sigui, dels sectors socials directament interessats i afectats per la disposició? De moment, se n’ha sentit ben poc.
Contràriament, Escola Valenciana, el moviment social més important al voltant de la llengua i el país -segurament el més important en aquest moment a casa nostra- és qui pren la iniciativa per denunciar la manca de recursos per garantir l’ensenyament de la llengua a secundària al País Valencià, denunciant la Generalitat. Aquesta notícia és ben explícita en aquest sentit.
Els polítics dels Països Catalans aposten per l’estructuralitat del castellà, o per la seva imposició directament. Lluny queden plantejaments de català única llengua oficial, català llengua nacional o català llengua vehicular. Molt lluny!!!!
El marc legal no ha variat a favor en aquest sentit i els nous estatuts no eviten les imposicions espanyoles.
Només ens queda la societat, activa, organitzada i amb objectius clars. Encara hi som a temps?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!