L'Aleix a ca la Toca

Crec que amb la investidura del nou president de la Generalitat d’amunt i el seu govern d’Entesa entre ERC, ICV i PSC entrem en una etapa política de gran importància per al país.
Per una banda, ens trobem amb un realitat progressivament més i més desnacionalitzada. Ningú planteja polítiques per al conjunt de la nació, per als Països Catalans. És com si a Portugal, els del nord es desentenguessin des del centre, dels del sud o de la part insular del país. D’entrada, ningú entén que el govern portuguès, amb més o menys encert i equitat, faci política per a un trosset del país. Aquí sí. Aquí hem d’entendre-ho, donar-ho per bo i fer com si no passés res. O sigui, aquí acceptem que se’ns desmembri la nació donat que és Espanya qui talla el bacallà. I França. Una nació ben curiosa.
La mostra de tot això, un cop més, la tenim amb la campanya de l’estatut de Catalunya, amb les eleccions al Parlament de Catalunya i amb les propostes per al nou govern de Catalunya. Els Països Catalans, per als polítics, periodistes, analistes, planificadors, etcètera, de Catalunya, no existeixen.
A les Illes i al País Valencià, igual. -I ara que no em vingui cap savi dient-me que a Catalunya les coses són diferents. Aquí som els pitjors, sense cap dubte-.
L’ACAdèmia Valenciana de la Llengua edita el seu “diccionari normatiu”. Qui n’ha parlat a Catalunya? Quins polítics han pres posicions? Qui se n’ha queixat?
Aquí no hi ha política nacional des de cap perspectiva. I tot això què implica i implicarà?

En primer lloc, la consolidació de l’esquarterament i la inexistent possibilitat de canviar la dinàmica des de l’àmbit institucional. Per tant, una situació d’alt risc.
En segon lloc -i crec que de forma clau-, la consolidació del regionalisme, o autonomisme. O sigui, de l’imaginari espanyol organitzat en comunitats autònomes, fins i tot per a aquelles que s’han volgut fer dir nacions.
Aquest és el terreny abonat per a l’aplicació d’un estatut -d’uns estatuts- necessaris per a l’Espanya plural, la que han pactat PSC-PSOE-ICV-ERC. El desenvolupament d’una legislació restrictiva i alhora generosa, sempre que la perspectiva sigui Espanya. Una Espanya moderna, social i respectuosa amb les peculiaritats, sempre que aquestes no tinguin intencions rupturistes, ni a nivell social ni a nivell nacional. Cal, a més, pensar en com intentar encaixar la sortida del procés a Euskal Herria, i en quin paper pot jugar un sector polític formalment independentista -ERC, EA, BNG, BLOC, PSM…- però que per pragmatisme i interessos accepta renunciar de fet a l’autodeterminació i, conseqüentment, a la nació.
Ara, amb el pacte i la seriositat necessària i les mesures socials -l’autèntic patriotisme, per al Montilla-, és el moment d’institucionalitzar la via i la viabilitat dels estatuts. A Catalunya, ERC n’és la garantia -curiosament, també perquè hi va votar en contra-.
Aquesta situació de pensament únic -no oblidem que CiU, malgrat estar a l’oposició, vol l’autonomia- és camp abonat per a l’enduriment de les polítiques i les pràctiques repressives. Si el govern, amb ERC a dins, diu que no és moment de reivindicacions, i ICV assumeix les tasques policials, les possibilitats d’aquest enduriment esdevenen garantides.
Caldrà filar prim, fer la feina ben feta i donar passos ferms i ben explicats per avanaçar en la construcció nacional i social dels Països Catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!