L'Aleix a ca la Toca

Per sort, Ken Loach acumula una llarga trajectòria com a director, amb importants reconeixements en forma de guardons en prestigiosos certàmens, fins i tot en alguns d’aquells on la discrepància sempre és a la part exterior de la porta del local o la seu de l’organisme on es “couen” els veredictes. Dic això, perquè ja ens coneixem i tots sabem que quan algú, en veu alta, defensa la solidaritat, la lluita per la justícia social i qüestiona qui encobreix els que remenen les cireres, automàticament se li entortolliguen al coll els Sintes o li cauen al damunt els Sostres. Per sort, doncs, les lloances que pugui fer jo a l’obra de Loach no són més que comentaris que se sumen als que ja han fet aquells que suposadament en saben, per damunt de sentiments i idealismes que tant cansen als nostres cosmopolites, ciutadans del món o moderns il·lustrats -deixant de banda, espanyolistes militants, fatxes pseudoreciclats o empedreïts defensors de l’ordre en la majoria de les seves variacions-.
Ahir, dissabte, vam anar a veure la darrera pel·lícula de Loach, al cinema Nou, de Vic (Osona). Una pel·lícula excepcional. Una duríssima i, alhora, extremadament sensible obra mestra sobre un moment clau en la història d’Irlanda. El naixement de l’IRA, la lluita per fer fora els ocupants anglesos i recuperar la sobirania, la proclamació de la independència dels comtats del sud i la instal·lació de la dependència en els del nord.

Loach ens acosta a la noblesa de la lluita, als sentiments d’arrelament a la terra, a la gent, a la història i a la voluntat de créixer com a persones i poble en un país just, solidari, i contradictori, on valgui la pena viure, néixer, estimar…
Loach ens acosta a les més pregones sensacions, a les més terribles vivències. La reiterada idea en l’obra de Loach de diferenciar la voluntat en la lluita, fins i tot amb les armes a les mans, de l’obligatorietat que representa l’exèrcit regular uniformat -a Terra i Llibertat ja ens ho feia veure-.
La pel·lícula ens ofereix personatges absolutament extraordinaris -el metge, el maquinista-, moments d’una intensitat esfereïdora -la tortura, la repressió, l’execució d’un atemptat, l’autoimposició del suposat deure de cadascú portat a les últimes conseqüències-. I també, la força de la cançó, de l’adequada a cada moment difícil, la que et reconforta i et fa sortir l’energia d’on sembla que no n’hi ha: la vetlla d’un mort estimat, la marxa a una acció de guerrilles, la que retruny en l’oïda de l’ocupant quan et creu més dèbil.
El verd d’Irlanda, les boires, les blanques cares o els cabells vermells de la seva gent… i el seu orgull i la seva dignitat.
Ken Loach, aquest cop tornant enrere en el temps, ens explica una altra extraordinària història d’amor. I ho fa com sempre, amb senzillesa, amb personatges reals, encarats al dubte, imperfectes, propers. I els omple d’aquella capa de dignitat que els fa realment importants, creïbles, capaços dels actes més nobles en les circumstàncies més difícils. Un homenatge als qui van seguir lluitant per una Irlanda unida, independent i justa. I, potser, un avís perquè tant dolor no torni a quedar convertit en un simple drap calent.
Si heu arribat fins aquí, us recomano, sincerament, que l’aneu a veure. Aneu-hi amb ganes i disposats a viure-la. Serà un plaer, segur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!