L'Aleix a ca la Toca

Avui ha estat un dia intens, de ràbia i de satisfacció. Un dia de descoberta del twitter i de la seva xarxa, forta, expansiva i nacional! No és el mateix que la presa de l’espai públic, clau per a tot canvi, però té una força important i rosegadora. I avui ha estat clau per a no perdre l’esperança. A través de la xarxa hem fet visible el país sencer, la nació completa, els Països Catalans.
És cert que hem constatat que no és útil ser súbdits i que necessitem fer-nos grans i voler ser lliures. Que hem constatat el poc gruix polític catalunyès, i el de TV3 i la Corporació. I que el Camps i els partits espanyols no són de fiar per a res.
Però precisament tot això ens ha fet viure el país, la gent i la possibilitat de ser si volem i ens organitzem. D’adonar-nos de les eines que tenim i de la nostra gent. De com s’han emprenyat -per nosaltres!- els de la Genialitat valenciana amb la caiguda de webs, de l’èxit de la xarxa situant la proposta #sensesenyal com a líder, de tot l’estat!, durant tota la jornada al twiter. Del munt de solidaritats practicades. I hem vist com n’és de necessari Vilaweb, i de la importància del seu compromís, posant negra la pantalla i assumint les conseqüències de tot plegat. I per acabar, la imatge dels Països Catalans dibuixats pel rànquing de piulades, i la primera concentració de resposta, a València, obrint el pas a les que vindran a Castelló, a València, a…
Ningú ho veia massa clar, però el país és viu i es veu. Com diu l’editorial de Vicent Partal, som tots el senyal, hi ha senyal. I cal que se segueixi fent visible.
Els Països Catalans són el fruit de la nostra força, voluntat i compromís. I avui ens han demostrat que són el futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!